En motiu del teu treball de recerca de batxillerat: SIGUES!

Carta adreçada a l'A, enguany que has de desenvolupar el teu treball de recerca de batxillerat. 

(...)

No puc deixar d’insistir en recordar-te que un treball de recerca no s’improvisa i que cal molta feina de preparació, planificació, execució, anàlisi... Les etapes que jo entenc que ha de tenir un treball de recerca segueixen un cartesià fil conductor ben simple:

1) anàlisi dels antecedents: l’objectiu inicial i gairebé el fonamental és trobar una bona pregunta. Pot sorgir d’una intuïció, d'una observació, d’una conversa, de la lectura inicial d’alguns documents…. A partir d’aquí es genera interès per explorar un àmbit del coneixement. És obvi que cal aprofundir molt un cop identificat un problema, i de les primeres lectures n’acaben sorgint altres i noves fonts d’informació caldrà que siguin consultades. Aquesta primera fase de documentació pot ser tan llarga com vulguis (jo porto 45 anys fent-la;-) però tu l’has d’acotar a unes setmanes i marcar-te com a objectiu llegir un nombre "suficient" d'articles o debatre amb un nombre acotat de persones que et facin tenir una visió prou acurada de la magnitud i dels detalls del problema. Una idea pot sorgir de qualevol moment d'inspiració i de qualsevol lectura superficial o observació d'un fenòmen. Però no es pot aconseguir tenir-la ben definida sense dedicar moltes hores a la seva anàlisi profunda a partir de molta lectura i consulta!

2) hipòtesi: un cop tens ben acotat el problema planteges una solució possible. Aquest és un dels moments més engrescadors del procés: “la pregunta la tinc clara i sé que fins ara la gent ha estat treballant en totes aquestes possibles respostes, però... I SI LA COSA ANÉS PER … blah blah blah…”. El procés que es focalitza en un "I SI...” té un punt de màgia i de llançar-se al buit (amb el paracaigudes que ens proveeix haver fet molta lectura abans), i ve seguit de la definició dels

3) objectius: demostrar aquest “I SI…” de la manera més ordenada possible, per tal de poder sortir de tot el procés amb la sensació de què el que s'havia d'explorar s'ha fet bé. Si escau, els objectius s'han de definir ben concrets i han de descriure les diverses fases o parts de l’”I SI…”. Primer faré tal, més tard faré qual, i això em durà a comprovar si la meva hipotesi era correcta.

4) disseny experimental, metodologia i pla de treball. Un cop identificats els objectius cal posar-se a pensar de quina manera els assolirem. En el teu cas, pensa si et caldrà executar programes existents o crear-ne de nous. Caldrà realitzar, potser, experiments de laboratori? o creació d'enquestes qualitatives en un context de ciències socials? caldrà fer anàlisis estadístiques de dades que es troben a alguna banda (públiques o privades…)? De quina manera ho faré, a quin horitzó temporal m'obligo? quins resultats espero obtenir….?

5) execució i resultats. A partir del disseny experimental caldrà executar tot el procés i això em durà a tenir resultats. Quines dades generaré, de quina manera les analitzaré i visualitzaré? Com pretenc demostrar la hipòtesi perseguint els objectius?

6) discussió i conclusions. Hauré fet molta feina i ara tocarà ser capaç de lligar els resultats obtinguts amb la hipòtesi que m’havia plantejat. Són els resultats prou concloents per demostrar-la? M’obren les portes a noves preguntes? A nous experiments que jo o altres hauran de fer en el futur? Què n'he tret de tot plegat? He fet avançar el coneixement? He explorat vies inútils? Com explico els meus errors perquè siguin útils a altres? Un dels problemes que té el sistema que s'han creat els científics és que només es prioritzen els èxits i que donem poc marge a aprendre dels errors. Això pot crear una injustificada frustració, quan en realitat la meravella de fer recerca rau en la construcció de la pregunta, més que no pas en trobar-ne la resposta concloent. Aquest mai ho serà, de concloent. Sempre serà un pas intermedi cap al proper pas intermedi. Som humans quan ens qüestionem, i som purament animals quan només vetllem per satisfer fugisserament la nostra necessitat de reconeixement. Tenint això ben clar esdevenen frívols els intents acadèmics de compartimentalitzar les Ciències apart de les Humanitats: tot parteix del fet (i el plaer) de SER.

Si el teu treball té un vessant més proper a l'enginyeria hauries de modificar una mica (no massa) el plantejament. Diuen que un enginyer es dedica a buscar respostes i que un científic es dedica a formular preguntes. Hi ha una part de raó en aquesta visió, benvolgut A ;-)

Sigui com sigui el que t'ocupi els pensaments durant aquest treball, activa’t i transforma'l en un projecte que et faci estar orgullós de ser tu mateix i de formar part de l'espècie humana!