IX Col·loqui Internacional Verdaguer

Folgueroles, 8 de Novembre de 2014

És per a mi un immens privilegi representar institucionalment la Universitat de Vic - Universitat Central de Catalunya en aquest acte de cloenda del IX Col·loqui Internacional Verdaguer i saludar-vos en nom del rector.

Aquest privilegi té a veure només formalment amb el càrrec que temporalment exerceixo, però més enllà d'aquesta circumstància (tan fàcilment corregible), estic content de poder compartir una estona amb persones que han dedicat una gran part del seu temps a quelcom meravellós i en perill d'extinció: llegir, investigar i configurar el seu propi esperit crític a partir de tot allò que absorbeixen i que duen acumulat a la seva motxilla.

Permeteu-me explicar millor a què em refereixo amb aquest privilegi. D'entrada, com a investigador en ciències bàsiques, compartir unes hores amb altres investigadors del camp de les humanitats no em suposa un repte, sino un immens gaudi. Malauradament som en una societat on les oportunitats perquè les diferents disciplines del coneixement es trobin són limitades. El món que entre tots hem creat té una activitat tan frenètica que destorba qualsevol oportunitat de sortir del camí que un s'ha marcat. D'altra banda tots necessitem expandir la nostra base de coneixement perquè és el què ens confereix la nostra condició humana. El corporativisme mal entès no ajuda gens en aquesta gran lluita entre l'amplitut dels horitzons i la necessitat d'aprofundir en les nostres reflexions. Molts més cops, però, el problema es restringeix a una ferotge lluita entre l'empenta que ens fa sortir al carrer a explorar i la mandra que ens fa estar tranquils i calents al jaç. De vegades, trobar-nos i compartir experiències i passions fa que com a comunitat científica poguem alimentar els nostres propis objectius. És així com trobem forces per avançar en la simbiosi entre el què sentim d'altres i el què hem après per nosaltres mateixos. Un simposi com aquest partia amb aquest objectiu de base, però segur que ha anat més enllà en la seva ambició.

Tornant al meu camp del coneixement, la biologia molecular, tan llunyà del vostre en aparença, des de fa un temps els científics han constatat que la comprensió dels maons que constitueixen la vida no és capaç d'explicar-la en el seu conjunt. S'ha entès que hi ha quelcom més, quelcom que excedeix els fragments bàsics, una sèrie de propietats emergents que es generen a partir de la convergència de molts factors en un temps i un espai determinats. Els congressos del meu ram poden ser avorrits fins que irromp algú amb una visió holística, que estudia el desenvolupament dels teixits i òrgans, l'evolució humana o les capacitats cognitives del cervell. En aquells moments es genera una espurna als ulls dels assistents, que comencen a establir relacions i connexions entre els fragments dispersos que duen dins la seva pròpia motxilla.

Aquests dies, si em cal jutjar pels títols de les ponències que s'han presentat en aquest simposi, un munt de visions parcials sobre la història i la literatura d'un període s'han posat damunt la taula. I no parlem d'un període qualsevol, sino del què ha establert la base d'una societat serena, viva, ambiciosa, racional i arrauxada a parts iguals. D'alguna manera, aquelles visions parcials suposen peces d'un puzzle gegant que ens permet comprendre què hem estat i què som, i ens hauria de dur cap a projectar què volem ser en el futur. Per tal que d'aquests fragments dispersos es pugui construir un coneixement sòlid però no monolític, crític i no excloient, cal veure el tot com molt més que les seves parts. Estic convençut que el vostre simposi ha estat això: un àmbit de descobriment de realitats globals a partir de les petites i no tan petites peces treballades per cadascú de vosaltres.

Un simposi és també un bon moment per separar el gra de la palla. Ja el 1930, l'Aldous Huxley deia coses com

"La lectura de diaris, revistes o ficció és el nostre opi i la nostra anestèssia universals. No llegim per estimular-nos a pensar, sinó per prevenir el pensament; no per a enriquir les nostres ànimes, sinó per matar el temps i distraure la percepció; no per a estar completament vius, sinó amb la finalitat de romandre menys vitalment conscients de la realitat que ens envolta"

Si l'autor d'"Un món feliç" hagués vist el món tecnològic d'avui i l'accés massiu i acrític a tota la informació del què disposem actualment hauria tingut un cobriment de cor. Però tenir com a objectiu en un simposi l'anàlisi profunda de la realitat i el mite del conflicte del 1714 i les seves conseqüències en la Renaixença cultural de la nostra nació ajuda a separar el soroll de l'essència, i consolida les bases per poder discernir el motor que ha mantingut viu aquest petit racó de món.

Finalment, que un simposi com aquest sigui organitzat des de fa anys per la universitat tècnicament més jove del sistema i enguany coincideixi amb les vigílies d'una data que estudiaran els erudits del futur, no deixa de ser un fet significatiu. La supressió dels estudis generals de diverses ciutats catalanes després de la desfeta del 1714 va suposar un sotrac a la generació del coneixement al nostre país en un segle en què la humanitat va decidir posar la raó al seu servei mentre el nostre poble tot just es mirava de recuperar. D'aquell sotrac, aquest poble tossut se n'ha recuperat lentament però sense aturador. La industrialització per una banda i la cultura per una altra, van servir per reposicionar Catalunya al món durant el segle de Verdaguer. El retrobament de la nostra consciència de nació i de la nostra identitat com a poble, extrany, divers, i de vegades brut i rastrer, com deia aquell, és com el fenòmen de la vida, o com la generació de l'esperit crític després d'un simposi: una propietat emergent, i els què des de fora vulguin mirar de comprendre-la disseccionant i de vegades atacant les seves peces individuals, a tot estirar arribaran a poder fer-ne un croquis detallat i preciosista o bé escantellar-ne un bocí, però mai copsaran la immensitat del seu art sublim i imperfecte.

Em resta agrair la col·laboració del Departament de Cultura, la Fundació Jacint Verdaguer, l'Ajuntament de Folgueroles, la Fundació Antiga Caixa Manlleu i el Museu Nacional d'Art de Catalunya en l'organització d'aquest IXè Simposi. Sense sinergies no és possible avançar.

En nom de la Universitat de Vic - Universitat Central de Catalunya, us dóno les gràcies per haver participat en aquest debat, dessitjo que us hagi servit per reomplir la vostra motxilla de noves idees i projectes i us convido a participar amb nosaltres en els què hauran de venir.

Moltes gràcies

En motiu del teu treball de recerca de batxillerat: SIGUES!

Carta adreçada a l'A, enguany que has de desenvolupar el teu treball de recerca de batxillerat. 

(...)

No puc deixar d’insistir en recordar-te que un treball de recerca no s’improvisa i que cal molta feina de preparació, planificació, execució, anàlisi... Les etapes que jo entenc que ha de tenir un treball de recerca segueixen un cartesià fil conductor ben simple:

1) anàlisi dels antecedents: l’objectiu inicial i gairebé el fonamental és trobar una bona pregunta. Pot sorgir d’una intuïció, d'una observació, d’una conversa, de la lectura inicial d’alguns documents…. A partir d’aquí es genera interès per explorar un àmbit del coneixement. És obvi que cal aprofundir molt un cop identificat un problema, i de les primeres lectures n’acaben sorgint altres i noves fonts d’informació caldrà que siguin consultades. Aquesta primera fase de documentació pot ser tan llarga com vulguis (jo porto 45 anys fent-la;-) però tu l’has d’acotar a unes setmanes i marcar-te com a objectiu llegir un nombre "suficient" d'articles o debatre amb un nombre acotat de persones que et facin tenir una visió prou acurada de la magnitud i dels detalls del problema. Una idea pot sorgir de qualevol moment d'inspiració i de qualsevol lectura superficial o observació d'un fenòmen. Però no es pot aconseguir tenir-la ben definida sense dedicar moltes hores a la seva anàlisi profunda a partir de molta lectura i consulta!

2) hipòtesi: un cop tens ben acotat el problema planteges una solució possible. Aquest és un dels moments més engrescadors del procés: “la pregunta la tinc clara i sé que fins ara la gent ha estat treballant en totes aquestes possibles respostes, però... I SI LA COSA ANÉS PER … blah blah blah…”. El procés que es focalitza en un "I SI...” té un punt de màgia i de llançar-se al buit (amb el paracaigudes que ens proveeix haver fet molta lectura abans), i ve seguit de la definició dels

3) objectius: demostrar aquest “I SI…” de la manera més ordenada possible, per tal de poder sortir de tot el procés amb la sensació de què el que s'havia d'explorar s'ha fet bé. Si escau, els objectius s'han de definir ben concrets i han de descriure les diverses fases o parts de l’”I SI…”. Primer faré tal, més tard faré qual, i això em durà a comprovar si la meva hipotesi era correcta.

4) disseny experimental, metodologia i pla de treball. Un cop identificats els objectius cal posar-se a pensar de quina manera els assolirem. En el teu cas, pensa si et caldrà executar programes existents o crear-ne de nous. Caldrà realitzar, potser, experiments de laboratori? o creació d'enquestes qualitatives en un context de ciències socials? caldrà fer anàlisis estadístiques de dades que es troben a alguna banda (públiques o privades…)? De quina manera ho faré, a quin horitzó temporal m'obligo? quins resultats espero obtenir….?

5) execució i resultats. A partir del disseny experimental caldrà executar tot el procés i això em durà a tenir resultats. Quines dades generaré, de quina manera les analitzaré i visualitzaré? Com pretenc demostrar la hipòtesi perseguint els objectius?

6) discussió i conclusions. Hauré fet molta feina i ara tocarà ser capaç de lligar els resultats obtinguts amb la hipòtesi que m’havia plantejat. Són els resultats prou concloents per demostrar-la? M’obren les portes a noves preguntes? A nous experiments que jo o altres hauran de fer en el futur? Què n'he tret de tot plegat? He fet avançar el coneixement? He explorat vies inútils? Com explico els meus errors perquè siguin útils a altres? Un dels problemes que té el sistema que s'han creat els científics és que només es prioritzen els èxits i que donem poc marge a aprendre dels errors. Això pot crear una injustificada frustració, quan en realitat la meravella de fer recerca rau en la construcció de la pregunta, més que no pas en trobar-ne la resposta concloent. Aquest mai ho serà, de concloent. Sempre serà un pas intermedi cap al proper pas intermedi. Som humans quan ens qüestionem, i som purament animals quan només vetllem per satisfer fugisserament la nostra necessitat de reconeixement. Tenint això ben clar esdevenen frívols els intents acadèmics de compartimentalitzar les Ciències apart de les Humanitats: tot parteix del fet (i el plaer) de SER.

Si el teu treball té un vessant més proper a l'enginyeria hauries de modificar una mica (no massa) el plantejament. Diuen que un enginyer es dedica a buscar respostes i que un científic es dedica a formular preguntes. Hi ha una part de raó en aquesta visió, benvolgut A ;-)

Sigui com sigui el que t'ocupi els pensaments durant aquest treball, activa’t i transforma'l en un projecte que et faci estar orgullós de ser tu mateix i de formar part de l'espècie humana!

Qualitat i sistema, en un entorn de centres autònoms

Des de diversos fòrums, inclòs el bloc de Científics per a la Independència, s’està fent una tasca important de divulgació en aquestes dates prèvies a les eleccions del 27S per mostrar el potencial que la recerca duta a terme dins d’una hipotètica república catalana tindria per al país. És ben cert que el sistema català de recerca ha experimentat un creixement exponencial en les dues darreres dècades, fruit de polítiques encertades i agressives de contractació de personal d’excel·lència, entre les quals el programa ICREA exerceix el rol de buc insígnia, i l’aprofitament dels recursos que el nostre entorn ha posat en joc, com el programa Ramón y Cajal de l’estat espanyol o les convocatòries ERC europees. La incorporació al nostre sistema de recerca de persones de gran vàlua ha dut com a conseqüència un augment impressionant de la competitivitat científica del país, i la inèrcia positiva d’aquest procés pot seguir produint més i més resultats de gran qualitat en el futur estat català.

Després de les persones hi ha les infrastructures. Aquestes, en l’àmbit de la recerca, han millorat amb la creació dels centres CERCA, que lideren l’especialització de la recerca catalana, seguint un model que en alguns aspectes recorda els Max Planck alemanys o el CNRS francès. Aquestes elements han constituït un teixit d’excel·lència en la recerca produïda a Catalunya i han estat fonamentals per a assolir un nivell de reconeixement internacional impensable en els ’90, moment en que jo començava la meva tesi doctoral. Aquest sistema ha estat omplenat per una fracció molt elevada d’investigadors provinents de la resta del món, inclosos una bona part de recercaires d’altres regions de l’estat espanyol.

No obstant aquestes bones notícies i millors perspectives, cal no perdre de vista dos errors claus en els quals aquest nou estat no haurà d’incòrrer.

El primer d’ells és no continuar establint l’inadmissible salt actual entre la recerca i el sector productiu. La innovació i l’emprenedoria, però sobretot la concurrència de coneixement entre la universitat i l’empresa no poden ser tractats com a simples afegitós al nou projecte nacional. Han de ser tractors de l’economia del país, i els pilars on es consolidi la creació d’una estructura sòlida que ens pugui garantir un futur com a nació. La xarxa de centres TECNIO, que recentment ha patit un encoratjador trasbals amb la concentració d’esforços que estaven dispersos, va en aquesta direcció, però l’escàs finançament que actualment rep respecte el que es destina a la recerca fonamental no té cap sentit a un país que vol ser. De forma anàloga, la relació del món del coneixement universitari i de recerca amb la societat en general ha de ser potenciat. I hi ha un element clau en aquesta transformació: la universitat. La universitat no ha de ser explicada a la societat; la universitat ha de ser vista com el que és: el seu motor i la palanca on recolzar-se per a que canvïi.

I això em fa entrar en el segon dels errors que hem d’evitar o, millor dit, en la segona de les greus mancances actuals del nostre sistema que cal corregir. Si volem que aquestes universitats tinguin el seu rol central ens cal abans que res construir un model universitari propi, eliminant tot el llegat que ens ha empetitit. Ens calen universitats autònomes i àgils, que tinguin la transformació de la societat com a objectiu, i no pas la consolidació d’una estructura rígida de professorat autocomplaent. Per a fer-ho, calen uns objectius estratègics clars de país, i calen uns mecanismes de control i auditoria dels centres basats en el rigor d’indicadors tan diversos com complets. Calen, doncs, contractes programes generals i no adhoc per a cada centre. Cal que els estudiants coneguin amb tot el detall i tota la transparència què els ofereix cada centre, basat en la qualitat de la seva recerca, de la seva docència, de la gestió dels seus recursos, de la seva sostenibilitat, del seu paper dinamitzador de la societat, de la seva internacionalització, etc. Cal que puguin escollir en base a la qualitat contrastada i a l’absoluta transparència, i no a la percepció. Cal que els estudiants disposin d’un model de beques d’accés a les universitats modern i eficient, però sobretot radicalment just. Cal conèixer amb precisió, i premiar quan escaigui!, els resultats dels centres, tant en termes absoluts com en termes relatius. Cal valoritzar les aportacions del professorat més valuós, i que aquest sigui el referent racional i ètic de la societat, en totes les disciplines. Cal eliminar catedràtics que vagaregen pels passadissos i personal precaritzat. Cal valoritzar la professió de Professor, en majúscules! Cal mostrar que sense la base de la generació i transmissió del coneixement, la universitat, hi ha el no res.

Sovint els qui postulen que cal concentrar recursos per trobar l’excel·lència i que, en tot cas, cal establir mecanismes de solidaritat amb les regions o comarques més desafavorides per poder tenir les quotes territorials endreçades no s’adonen que, al final del dia, el talent crida talent, i que convé establir mecanismes d’avaluació coherent i gens corporativa que valori què aporta cada element del sistema i donar-li el pes que convé.

Més enllà de centres de primera i de tercera, convé establir una xarxa homogènia en qualitat i, en tot cas, heterogènia en grandària. Barcelona com a pol atractor de primer nivell no ha d’amagar que la feina ben feta es pot desenvolupar a tot arreu. Només calen bons criteris d’avaluació integrada de la qualitat i un concepte de país. Ens en podem sortir molt ben parats si som capaços de construir-lo.

Inauguració del "XVIII Coloquio de Historia de la Enseñanza"

Avui he tingut l'immens honor de presentar el XVIII Coloquio de Historia de la Educación. Per a algú com jo, a qui la vida en el seu joc aleatori ha deixat caure al costat de la ciència, transgredir els límits d'allò que es suposa que és el nostre àmbit de coneixement és una experiència similar a la d'un indi ianomani al bell mig de la ciutat de Sao Paulo o la d'un broker de la City mirant de cercar aigua al desert de Namíbia. En aquest exercici, gairebé iniciàtic, he pogut gaudir de manera intensa de l'excelsa conferència inaugural del Dr. Conrad Vilanou, qui ens ha dissertat sobre la influència de l'estètica en la concepció de l'educació del segle XX i anteriors. Ens ha relacionat Balmes, Zweig, Maurois, Machado, Montaigne o, sobretot, Goethe entre molts altres però també Miró, Kandinski o Klee amb els seus propis records nostàlgics d'El món d'ahir, i ens els ha encarat a la mort de les humanitats a la que s'enfronta el món d'avui, que ha definit com postmodern, posthumanista i postorgànic (això darrer encara ho haig de pair). Del pessimisme n'ha tret una erudita lliçó d'humanisme i el públic s'ha pogut arraulir còmodament a les seves cadires de l'aula magna de la UVIC-UCC per aprofundir en les lectures passades del nostre ponent sense que l'importés el marc espaial ni temporal, talment com un Darrell Standing qualsevol sortint de la seva cel·la de San Quintín per reviure vides passades. 

La meva ingènua presentació del coloquio en representació de la UVIC-UCC uns minuts abans ha quedat afortunadament eclipsada per la magnífica ponència del Dr. Vilanou. Tot i així, i en benefici de futurs patidors de les meves presentacions, la transcric per assegurar que no podré repetir-me (massa) en el futur:

"Apreciados Presidente de la Societat d’Història de l’Educació dels Països de Llengua Catalana y Presidenta de la Sociedad Española de Historia de la Educación. Apreciado Decano de la Facultad de Educación, Traducción y Ciencias Humanas de la Universitat de Vic –Universitat Central de Catalunya. Compañeros, colegas. Bienvenidos a nuestra universidad, que gratamente os acoge en este XVIII Coloquio de Historia de la Educación.

Este coloquio es posible gracias a la colaboración del Centre d’Arts Contemporànies de Vic, el Museu Universitari Virtual de Pedagogia, y el Centre d’Innovació i formació en Educació de la UVIC-UCC. Además, el coloquio ha podido contar con el impulso, el entusiasmo y la implicación de los miembros del Grup de Recerca Educativa de la Universitat de Vic (GREUV), así como con los demás miembros del comité científico y del comité organizador.

Me complace ver que en un momento en el que parece que las tecnologías ocupen el espacio de discusión en todos los ámbitos del saber, este congreso apuesta en esta edición por profundizar en el papel de las humanidades en la educación, y en especial el de la literatura y el arte. Sin ser ningún experto en el tema, sí que como ciudadano constato cuán extendida está la visión de que la educación debe centrarse en las capacidades técnicas más que en el desarrollo intelectual, y dicho desarrollo se considera restringido a ámbitos organizativos residuales como cátedras o departamentos escondidos en nuestro sistema educativo que poco tienen que ver con la evolución natural de la sociedad.

En paralelo, curiosamente, esta sociedad reclama cada vez más mayor protagonismo en la toma de decisiones.  Ejemplos como el congreso de Economía Feminista que tuvo su sede en esta universidad la semana pasada, con una importante aportación de problemáticas y sobretodo soluciones desde la sociedad civil, nos confirman que el progresivo abandono de las humanidades como eje vertebrador de unas sociedades más equitativas no está justificado. Las humanidades en educación deben retomar su papel central, seguramente adaptadas a los cambios de la sociedad, pero liderando la formación de hombres y mujeres libres y con pensamiento crítico que les coloque por encima de las fluctuaciones del mercado y los avances constantes y abrumadores de la ciencia y la tecnología.

Las humanidades dignifican lo humano y la educación pretende formar seres humanos integrales. Por ello la discusión no se debe ceñir a qué porcentaje horario hay que destinar a las humanidades en la enseñanza sino al hecho que las humanidades deben ser la base de la propia enseñanza. No formamos técnicos deshumanizados, sino Personas, ante todo esto, que adquieren conocimientos que les pueden ser de utilidad en el futuro. Para formar personas no es suficiente con proveer contenidos, necesitamos tener presente el continente.

Reivindicar el papel de las humanidades debe hacerse desde la reflexión y el debate, y este coloquio sin duda favorecerá esta labor. Sólo así podremos transcender de la discusión de presupuestos, horarios, títulos de asignaturas y materias o estructuras académicas. Las humanidades lo impregnan todo, pues es en el mundo educativo como un todo en el que perseguimos esta integridad de las personas que formamos. Soy consciente de que no corren tiempos demasiado felices para la enseñanza de las humanidades. Se valoran como existentes a priori, con suerte, o bien simplemente accesorias. De algún modo hablamos del sujeto como caja abierta a rellenar de conocimientos durante toda su trayectoria educativa, con el fin de colocarlo en un mercado que lo clasifique de forma natural a partir de la capacidad de haber incorporado dichos conocimientos. Crear sujetos programados para la supervivencia, más allá de la cooperación o, como mucho, sujetos que usan las técnicas relacionales como meras herramientas de mejora laboral.  No sin cierta tristeza oímos cada vez más que a las personas se las contrata por sus aptitudes, y se las despide por sus actitudes. Parece que todo objetivo de la educación deba ser dar herramientas de supervivencia en el mercado del trabajo. En contraposición, la lógica nos habla de que debemos pensar el individuo como parte del colectivo, y para él la educación en humanidades supone una inyección de compromiso con el planeta.

Por otro lado, desde el vice-rectorado de Investigación, la UVIC-UCC muestra un férreo compromiso con el desarrollo del estudio humanístico. Así, más allá del número creciente de grupos de investigación consolidados en el ámbito de esta universidad, está en debate la creación de un centro de investigación en humanidades que englobe las iniciativas de estos grupos y de cátedras diversas. Espero que en pocos meses podamos dar un impulso definitivo a esta preciosa inciativa en la que el decano Joan Soler tiene un peso relevante. La Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya está en pleno proceso de eclosión, y en su ambición por convertirse en una estructura referente del pensamiento crítico e informado en el país tiene sus puertas abiertas a la colaboración estatal e internacional, también en el campo de la historia de la educación.

Estoy seguro que este coloquio despertará muchas inquietudes intelectuales y sociales entre los participantes, y sólo espero que seáis proactivos en la diseminación de vuestros debates y conclusiones. Y si para ello hay que usar la tecnología (léase redes sociales), bienvenida sea!

Os deseo un tiempo de reflexión profundo y que el Coloquio ayude a repensar las estrategias educativas a partir del conocimiento de su historia. Bienvenidos a Vic y que disfrutéis de estos días de frescor primaveral."

Presentant Rania Antonopoulos al V Congrés Estatal en Economía Feminista

Pocs dies tan intensos al meu pas per la Universitat com el moment de presentar la conferència per skype de la Rania Antonopoulos, viceministra d'ocupació grega, al V Congrés Estatal en Economia Feminista (#EcoFem2015) menys de 24 hores abans de l'històric #Greferèndum.

"Apreciadas compañeras,

es un inmenso honor estar hoy aquí con vosotras. Después de Bilbao, Zaragoza y Baeza, estos días Vic os ha acogido con todo su calor la V edición del Congreso Estatal de Economía Feminista. Esperemos que hayáis podido disfrutar de estas jornadas.

Revisando hoy mi calendario he constatado que fue el 10 de Septiembre el día en que Sandra Ezquerra vino a mi despacho a proponerme que la UVIC-UCC organizara la quinta edición de este congreso estatal. Me dijo que tendría lugar a principios de Julio y yo, como buen científico cauto, tendría que haberle dicho que eso era absurdo. No había tiempo material. Afortunadamente ese día se combinó el hecho de que Sandra viniera con entusiasmo con el hecho de que yo, de cauto, poco tengo. A raíz de ese momento la maquinaria del congreso, ajena en gran parte a las estructuras de mi universidad, se fue poniendo en marcha. En estos meses me ha sorprendido enormemente la capacidad organizativa y el entusiasmo del comité científico, luchando contra la escasez de recursos con el empuje que hace grandes las acciones. Unas inmensas felicitaciones a todas las que lo habéis hecho posible.

Cuando Sandra entró en mi despacho para contarme sobre su idea de proponernos como sede del congreso, le dije que como vicerector de investigación quería que el congreso fuera un éxito del impulso del conocimiento, pero que dejáramos la política a un lado. Incauto de mí, nuevamente, la política está siempre presente en la universidad, y como bien sabemos aquí no siempre de la manera más adecuada! Por ello es iluso desvincularla del trabajo que realizamos en nuestro entorno académico. La universidad ha de ser faro y referente, también y sobretodo de los cambios sociales. Parafraseando a Jon Sobrino, "hay que seguir diciendo y clamando, opportune et importune" que la universidad está viva y ha de canalizar la pasión por el cambio de la sociedad.

Ayer, paseando por los pasillos del campus y mientras me empapaba de vuestra actividad frenética en ponencias y talleres, me crucé con un par de asistentes que comentaban con alegría que era la vez que habían estado más cerca de una universidad. Me enorgulleció inmensamente oir esas palabras. La universidad como algo distinto a un convento benedictino apartado de la realidad: un lujo! Ayer, Amaia Orozco defendía que la universidad no es el único centro de generación del conocimiento económico, pero estos días se ha demostrado que puede ser el espacio donde este se comparte. Bienvenido sea.

En la UVIC-UCC los estudios de género y los estudios sociales se entrecruzan en el ámbito de la economía feminista, una área de trabajo en progresiva expansión y en la cual queremos también ser referentes. Aún cuando pueda parecer una contradicción que una universidad de gestión privada como la nuestra tenga que ser referente de pensamiento crítico con el sistema, tal vez el hecho de serlo nos permite tener un posicionamiento complementario e integrador de actividades como ésta. El tamaño de la UVIC-UCC es adecuado para tener una relación intensa con la sociedad, con quien trabajamos con esmero porque entendemos nuestro papel central en la misma. No obstante, nos movemos más en el ámbito de la concurrencia de conocimiento que en el de la transferencia. Concurrencia la entendemos como la participación activa de nuestro profesorado en la mejora de procesos competitivos de nuestras empresa mientras que éstas también proponen mejoras en sus procesos o productos, pero también y de forma muy relevante la concurrencia de conocimiento también es clave para la mejora de procesos participativos como este congreso. Así, nuestras estructuras, entre las que contamos centros y grupos de investigación y cátedras, trabajan para la incorporación EN y DE la sociedad.

En este congreso dos grupos de investigación han tenido un papel relevante: el GR en Sociedades, Políticas y ComunidadesInclusivas, y el grupo Emprèn. El primero vinculado a una facultad con un fuerte interés en el ámbito de acción social y el segundo a una dedicada a la Empresa y la Comunicación. También el congreso ha servido para presentar en sociedad la nueva Cátedra de Agroecología y Sistemas Alimentarios de la UVIC-UCC, cátedra que nace con la ambición de tener un rol relevante en el modelo productivo primario del país y del mundo. Esta sinergia es la que buscamos en la universidad. Las ideas no surgen de espacios acotados, sino de compartir objetivos e inquietudes desde visiones distintas. Lo mismo ha ocurrido en este congreso, integrado por organizaciones no gubernamentales (de mujeres, de economía social, etc) además de personal académico. Las experiencias prácticas que se han presentado por parte de la sociedad civil ayudan a nuestra investigación académica a focalizarse en los temas relevantes para esa sociedad, construyendo así una universidad que promueve el cambio económico y social. Cuando las mismas mujeres participan a la vez en la academia y en las organizaciones de la sociedad civil se cierra el círculo virtuoso y la ganancia es mucho más que doble, como hemos comprobado estos días.

Hoy hace 81 años que murió Marie Curie, alguien excepcional que marcó un antes y un después en el mundo de la ciencia, no sólo por sus resultados sino por su condición de mujer. Marie Curie y sus dos premios Nobel son un ejemplo de la difícil manera en que las mujeres han penetrado en el mundo de la generación del conocimiento.  En congresos como el que ha tenido lugar en Vic estos tres días se pone de manifiesto que, cuando la mirada de género o feminista entra de lleno en la investigación, todo es posible, incluso influir en una área tan impermeable a esta mirada como la economía.

Hoy tenemos el lujo de poder combinar estas dos facetas, y no me queda más que dejar en manos de una economista feminista de referencia, Lourdes Benería, catedrática emérita de la Universitat de Cornell (Nueva York) y una de las mejores especialistas en estudios de economia y género vinculados al desarrollo y la globalización, la presentación de otra economista feminista de referencia, Rania Antonopoulos, profesora del Levy Economics Institute y Ministra Alterna de Desempleo y Seguridad Social en Grecia.

Muchas gracias a todas y espero que hayáis disfrutado de estos días de tanto trabajo como calor en nuestra entrañable ciudad de Vic."

Vic, 4 de Juliol de 2015