Des de diversos fòrums, inclòs el bloc de Científics per a la Independència, s’està fent una tasca important de divulgació en aquestes dates prèvies a les eleccions del 27S per mostrar el potencial que la recerca duta a terme dins d’una hipotètica república catalana tindria per al país. És ben cert que el sistema català de recerca ha experimentat un creixement exponencial en les dues darreres dècades, fruit de polítiques encertades i agressives de contractació de personal d’excel·lència, entre les quals el programa ICREA exerceix el rol de buc insígnia, i l’aprofitament dels recursos que el nostre entorn ha posat en joc, com el programa Ramón y Cajal de l’estat espanyol o les convocatòries ERC europees. La incorporació al nostre sistema de recerca de persones de gran vàlua ha dut com a conseqüència un augment impressionant de la competitivitat científica del país, i la inèrcia positiva d’aquest procés pot seguir produint més i més resultats de gran qualitat en el futur estat català.
Després de les persones hi ha les infrastructures. Aquestes, en l’àmbit de la recerca, han millorat amb la creació dels centres CERCA, que lideren l’especialització de la recerca catalana, seguint un model que en alguns aspectes recorda els Max Planck alemanys o el CNRS francès. Aquestes elements han constituït un teixit d’excel·lència en la recerca produïda a Catalunya i han estat fonamentals per a assolir un nivell de reconeixement internacional impensable en els ’90, moment en que jo començava la meva tesi doctoral. Aquest sistema ha estat omplenat per una fracció molt elevada d’investigadors provinents de la resta del món, inclosos una bona part de recercaires d’altres regions de l’estat espanyol.
No obstant aquestes bones notícies i millors perspectives, cal no perdre de vista dos errors claus en els quals aquest nou estat no haurà d’incòrrer.
El primer d’ells és no continuar establint l’inadmissible salt actual entre la recerca i el sector productiu. La innovació i l’emprenedoria, però sobretot la concurrència de coneixement entre la universitat i l’empresa no poden ser tractats com a simples afegitós al nou projecte nacional. Han de ser tractors de l’economia del país, i els pilars on es consolidi la creació d’una estructura sòlida que ens pugui garantir un futur com a nació. La xarxa de centres TECNIO, que recentment ha patit un encoratjador trasbals amb la concentració d’esforços que estaven dispersos, va en aquesta direcció, però l’escàs finançament que actualment rep respecte el que es destina a la recerca fonamental no té cap sentit a un país que vol ser. De forma anàloga, la relació del món del coneixement universitari i de recerca amb la societat en general ha de ser potenciat. I hi ha un element clau en aquesta transformació: la universitat. La universitat no ha de ser explicada a la societat; la universitat ha de ser vista com el que és: el seu motor i la palanca on recolzar-se per a que canvïi.
I això em fa entrar en el segon dels errors que hem d’evitar o, millor dit, en la segona de les greus mancances actuals del nostre sistema que cal corregir. Si volem que aquestes universitats tinguin el seu rol central ens cal abans que res construir un model universitari propi, eliminant tot el llegat que ens ha empetitit. Ens calen universitats autònomes i àgils, que tinguin la transformació de la societat com a objectiu, i no pas la consolidació d’una estructura rígida de professorat autocomplaent. Per a fer-ho, calen uns objectius estratègics clars de país, i calen uns mecanismes de control i auditoria dels centres basats en el rigor d’indicadors tan diversos com complets. Calen, doncs, contractes programes generals i no adhoc per a cada centre. Cal que els estudiants coneguin amb tot el detall i tota la transparència què els ofereix cada centre, basat en la qualitat de la seva recerca, de la seva docència, de la gestió dels seus recursos, de la seva sostenibilitat, del seu paper dinamitzador de la societat, de la seva internacionalització, etc. Cal que puguin escollir en base a la qualitat contrastada i a l’absoluta transparència, i no a la percepció. Cal que els estudiants disposin d’un model de beques d’accés a les universitats modern i eficient, però sobretot radicalment just. Cal conèixer amb precisió, i premiar quan escaigui!, els resultats dels centres, tant en termes absoluts com en termes relatius. Cal valoritzar les aportacions del professorat més valuós, i que aquest sigui el referent racional i ètic de la societat, en totes les disciplines. Cal eliminar catedràtics que vagaregen pels passadissos i personal precaritzat. Cal valoritzar la professió de Professor, en majúscules! Cal mostrar que sense la base de la generació i transmissió del coneixement, la universitat, hi ha el no res.
Sovint els qui postulen que cal concentrar recursos per trobar l’excel·lència i que, en tot cas, cal establir mecanismes de solidaritat amb les regions o comarques més desafavorides per poder tenir les quotes territorials endreçades no s’adonen que, al final del dia, el talent crida talent, i que convé establir mecanismes d’avaluació coherent i gens corporativa que valori què aporta cada element del sistema i donar-li el pes que convé.
Més enllà de centres de primera i de tercera, convé establir una xarxa homogènia en qualitat i, en tot cas, heterogènia en grandària. Barcelona com a pol atractor de primer nivell no ha d’amagar que la feina ben feta es pot desenvolupar a tot arreu. Només calen bons criteris d’avaluació integrada de la qualitat i un concepte de país. Ens en podem sortir molt ben parats si som capaços de construir-lo.
