Sobre avaluació de les universitats i la seva missió

Circula per les xarxes socials un dibuix irònic que compara com de pesats són diversos objectes de l’univers.  En la versió del dibuix que m’ha arribat, més pesat que el sol, una estrella de neutrons i un forat negre hi apareix el currículum normalitzat. 

Per als qui no són membres de la comunitat universitària o de centres de recerca, això pot semblar una broma marca Sheldon Cooper, però per als qui sí ho són exemplifica el pes burocràtic que acompanya totes les nostres accions, i cada cop més. El fet d’avaluar la feina que fa una universitat, un departament, o un professor o investigador és extremadament important de cara a la societat, que és qui finalment acaba aportant els recursos perquè aquestes estructures i persones facin la seva feina. El problema no és ni tan sols com, sinó, d’entrada, el per a què. En una trobada recent de responsables universitaris organitzada pel Consorci de Serveis Universitaris de Catalunya, la Universitat de Barcelona i la Universitat Oberta de Catalunya, experts internacionals han promogut un debat sobre dos conceptes íntimament enllaçats: l’avaluació de les estructures i els investigadors i l’impacte social de les institucions a les quals pertanyen. El problema és polièdric i diversos actors hi prenen part. En un extrem, les agències d’avaluació, que miren de proposar mètodes objectius d’avaluació dels resultats de la recerca. A l’altre, una societat que vol entendre com es genera valor a partir d’aquestes entitats. Al mig, les universitats i centres de recerca, que idealment persegueix maximitzar la relació entre la seva missió i l’impacte real que exerceixen en, per a, i amb la societat. 

Missió? Sovint ens costa als propis membres d’aquesta comunitat identificar la missió real de la nostra institució, i no parlem ja d’identificar clarament els objectius de la nostra facultat, el nostre departament o fins i tot el nostre grup de recerca. Entre la creixent burocràcia i la manca d’alineació dels objectius dels processos avaluadors amb la missió que universitats i centres han de vetllar per complir, sovint els investigadors han d’orientar la seva carrera cap a fites que poc corresponen amb el què la societat n’espera. Així, només poden estar amatents a les convocatòries per aconseguir finançament i adaptar-s’hi de la millor manera possible, sovint pervertint les raons que van esperonar la seva carrera. Com recuperar-se d’aquesta creixent divergència? Alguns centres, universitats i investigadors individuals són valents i proposen canvis a aquest model. Des de l’allunyament de l’ortodòxia en l’ensenyament o la divulgació científica fins al retorn de la consideració de la societat com a grup d’interès (stakeholder) central en tot procés de presa de decisions intern, d’exemples en trobem a totes les universitats. Malauradament encara no són suficients perquè la clau de tot plegat, la millora de la governança d’institucions i centres, incorporant quotes de participació efectiva per part dels agents socials, és lluny de ser una realitat al sistema català d’universitats i recerca.  

En el cas de les universitats públiques, els consells socials aporten la veu externa necessària però no sempre influent, com caldria que fos. En les universitats basades en fundacions, els corresponents patronats manquen en general de la complicitat i influència que aquestes mateixes estructures tenen en països del nord d'Europa i Amèrica. Els legítims interessos corporatius de les universitats purament privades, finalment, no necessàriament han de coincidir, per la lògica de la seva pròpia natura, amb el que el global de la societat demanda. La influència de la societat és, doncs, minsa en universitats i centres de recerca, i per tant aquests es veuen abocats massa sovint a tancar-se en ells mateixos tractant de superar processos avaluadors diversos que poc tenen a veure amb el què la societat espera d’ells, quan no directament veure’s afectats d’un cofoisme malaltís. En aquest context, les agències d’avaluació, partint de la bona premisa de la necessitat del rendiment de comptes, proposen solucions massa parcials a les quals s’acaben adaptant departaments, facultats o investigadors individuals. La solució ha de passar per relacionar mètriques d’avaluació amb impacte real social, i això només es pot aconseguir per la participació ferma de la societat en els òrgans de govern de les institucions, marcant agendes globals i fent seguiment del compliment de la missió que defineix l’estratègia de la institució, tot exigint-li la màxima transparència i lleialtat als principis universitaris. De retruc, i més enllà de consideracions fiscals que fan encara poc atractiva l’activitat de mecenatge, si les institucions treballen per i amb la societat aquests recursos que ha d'aportar l’entorn arribaran.  

Cal, doncs, replantejar models i maximitzar el seu impacte, tot treient profit de les capacitats que una gernació d’investigadors han desenvolupat amb gran esforç al llarg dels darrers anys a l'empara de polítiques de recerca sovint encertades, però massa cops a la deriva. Cal avaluar, sí, però en base a un impacte eficient de la recerca en el seu conjunt. Arribats aquí, benvingut el pes de l’edició de currículums. O no!

Entrevista per al bloc d'Eduscopi

(Entrevista feta per @nuriasellares per a @Eduscopi, en el marc del #SciCommUVic)

Jordi Villà i Freixa és doctor en química per la Universitat Autònoma de Barcelona. Està especialitzat en el desenvolupament d'aplicacions per a la simulació molecular i de models informàtics biomèdics. És autor de més de 50 articles científics a revistes indexades i ha participat en diversos projectes de recerca. Des de l’any 2014 és Vicerector de Recerca i Professorat de la Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya.

L’any 2011 va cofundar l’empresa aScidea Computational Biology Solutions SL, especialitzada en genòmica i serveis bioinformàtics, de la que va marxar al cap de dos anys. aScidea dóna suport i treballa per a empreses clíniques i indústries biofarmacèutiques.

Què el va portar a crear a ser cofundador de aScidea Computationa Biology Solutions?

Jo sóc un acadèmic lleugerament atípic. Valoro enormement la generació de coneixement pel coneixement a l’acadèmia, ja que és la base dels desenvolupaments posteriors, i la capacitat que el món extern té d’assumir riscos i, enmig d’una economia de mercat, construir realitats. Sempre havia volgut explorar la manera de connectar ambdós móns, des del respecte mutu i el reconeixement de la gran tasca que realitza cadascun. Sovint simplifiquem titllant de recerca bàsica tot allò que no comprenem perquè no dóna rèdit immediat, i de recerca aplicada allò que fa que avanci el PIB, però no ens adonem que és molt més rellevant fer avançar la societat com a un tot, i per a això es necessiten tant l’una com l’altra, en el seu sentit ampli que no menysté en res els aspectes socials.

Què cal tenir per ser un emprenedor científic?

Cal tenir respecte per qui genera el coneixement i pel valor dels diners. En les meves classes sempre comento que un emprenedor és aquell que sap el cost de cada euro que s’inverteix o es genera. És per això que sovint sobta el posicionament simplista d’alguns sectors de la societat que menystenen l’empresari com aquell a qui, simplement, se li pot anar a demanar diners quan es té una idea. L’emprenedor lluita a cada moment pel què assoleix amb immens esforç, sovint arriscant tot allò que té per perseguir el somni de crear valor.

Vosté es considera un científic emprenedor o un emprenedor científic?

Em considero un científic que mira d’entendre els seus companys d’empresa. Per altra banda, em considero un emprenedor perquè m’atrau generar noves idees i veure-les créixer durant un temps prudencial. Després, preferixo seguir nous reptes. El que segur que no em considero és algú que valori més l’estatus en què es troba que no pas el què es podria trobar. Per això, si m’haig de limitar a respondre un o l’altres, sóc un científic (substantiu) emprenedor (adjectiu).

Perquè una spin-off?

Una de les virtuts dels emprenedors de base científica i que els fa, sovint, triomfar és el seu coneixement profund de la problemàtica que enfronten. No han d’estar sols, perquè és fonamental compartir projecte emprenedor amb companys que tinguin el cap ben endreçat en aspectes formals, financers, comercials, etc. Ara bé, és clau que existeixi el coneixement, perquè sempre és més simple convèncer un client de les bondats de quelcom que un mateix ha generat que no pas explicar-ho d’oïdes. És per això que una spin-off et dóna l’opció de traslladar directament el teu coneixement a la pràctica.

Què pesa més a l’hora de crear una spin-off? La recerca, la innovació i la transferència de coneixement o l’emprenedoria?

És fonamental tenir esperit emprenedor. La no aversió al risc és l’altre component important, que va lligat amb l’anterior. Aquí és on un ha de prendre una decisió. Els meus socis tenen tota la meva admiració, perquè a més tenir aquestes aptituds, desenvolupen una feina ingent que ha fet que l’empresa avanci. Estic molt content d’haver participat de la creació d’aScidea (nom que em voltava pel cap des de feia més de 10 anys i que va ser una de les poques aportacions reals meves que encara incorpora l’empresa) i també d’haver-la deixat en un moment en què els meus socis estaven amb plena capacitat de tirar-la endavant. Constituir una spin off va ser una gran experiència i un molt bon aprenentatge. Em fa reconèixer molt més l’esforç d’altra gent i no parlar de manera frívola de temes que desconec.

Quins actors van intervenir en el procés de creació de aScidea?

En aquell moment va confluir la meva curiositat per generar una empresa amb l’empenta real de tres companys socis, més joves que jo, amb qui compartíem ingenuïtat i poc més. Ells van treballar de valent en el projecte i jo vaig tenir un rol més conservador per la meva còmoda posició de professor universitari. Ells van ser els veritables emprenedors i jo vaig aproendre molt de la seva empenta i capacitat de sacrifici. La universitat en la què jo treballava, la UPF, va tenir un rol central en acompanyar-nos en el procés de creació de l’empresa. Tot va succeir en un moment en què la pròpia universitat començava a desenvolupar la seva estratègia de creació d’spin-offs, i nosaltres, amb les nostres problemàtiques particulars, vull pensar que vam ajudar a posar alguns mecanismes a lloc. Finalment la UPF no va participar en l’empresa per algunes diferències entre les parts que no ens van fer arribar a un acord, però tot i així el seu rol cedint-nos un espai a l’edifici de viver d’empresa del carrer Almogàvers va significar un molt fort impuls.

Us va ser complicat de trobar inversors?

Els primers anys, mentre jo encara n’era soci, va ser complicat trobar recursos perquè la nostra aposta era de fer servei, i no un nou valor tecnològic o científic. En aquestes circumstàncies els inversors veuen menor retorn i per tant l’empresa desperta menys interès. Tot i així, els meus socis han aconseguit en els darrers anys fer avançar l’empresa, incorporant nous productes i serveis que els han fet molt més atractius als inversors.

Qui són els vostres principals clients?

L’empresa es dedica ara mateix a un ampli ventall de productes i serveis, tots vinculats amb la genòmica i les seves derivades. Camps com la cosmètica o el món agro competeixen amb les òbvies aplicacions en el camp de la biomedicina.

Quins mitjans feu servir per donar a conèixer la vostra activitat?

aScidea treballa molt el porta a porta, i la força comercial que dóna tenir un soci expert en l’àmbit. El seu mercat no és el públic general, sinó empreses especialitzades, que es troben en fòrums biotecnològics específics. Els socis han fet una gran tasca en aquest sentit i els avala un gran coneixement del mercat i de la tecnologia. Joventud (física i d’esperit) i ganes de tirar endavant són el seu fort, i aquest component humà és sovint més important que qualsevol pàgina web o xarxa social quan es tracta de demostrar coneixement i tenir professionalitat.

sobre "accountability" i "responsability"

Una de les parelles de termes més calents de la literatura d'usar i llençar actual en el món del lideratge és la formada per "accountability" i "responsability". Són dos termes que en català tenen subtils diferències, tot i que sobre el paper es podrien valorar, ambdós, com a "responsabilitat". Si filem prim, però, i com ens explica molt bé aquesta entrada, cada terme té un subtil encís. En un cas, responsability, ens refereim a adjudicar a algú un rol que ha d'acomplir, mentre que en l'altre, accountability, parlem de com aquest col·laborador pren aquesta responsabilitat i se la fa seva, o bé ell mateix la presenta a qui, sobre el paper, lidera l'empresa. I no, no és el mateix rebre que prendre.

A l'entorn laboral, i la universitat n'és un bon exemple, rebre un encàrrec no és el mateix que fer-se càrrec de quelcom. La comoditat del PDI o PAS que es sap superior a qualsevol injerència externa contrasta amb la presa de consciència del PDI o PAS que entoma els reptes i se'n fa responsable davant la resta de companys. Decidir pot ser frustrant si no hi ha seguiment per part dels executors de la decisió, però sentir-se nul ho és encara més. Tots dos models podrien veure's com verticals, però òbviament el primer és de dalt a baix i el segon de baix a dalt. I les organitzacions NOMÉS funcionen quan hi ha una bona sintonia enre ambdues forces, la que mira cap avall i la que ho fa cap a dalt., que altrament es poden veure com interessadament contraposades. Algú ha de marcar objectius i fites globals, però és el PDI i PAS qui ha d'acceptar el repte i, encara millor, proposar-ne de nous. L'acció directiva a la universitat només funciona quan hi ha respecte des de l'alçada per la feina del dia a dia i des de la base per la dificultat diària de presa de decisions dels qui ocupen càrrecs. Una sense l'altra és sinònim de fracàs, bé perquè genera frustració en els que prenen decisions sense ser escoltats, bé perquè genera rebuig entre els receptors d'ordres i instruccions no sempre ponderades ni ben orientades. Les organitzacions necessiten sintonia i aquesta succeeix quan les peces de l'engranatge entomen responsabilitats alhora que se senten valorades, a parts iguales i tant cap per amunt com cap per avall.

Dia a dia podem trobar elements discordants en aquesta aproximació, perquè si quelcom caracteritza els que estan en el deure d'exigir responsabilitats i els que estan en el dret d'agafar-les (sí, no m'he equivocat en els substantius) és la seva Humanitat, que els fa absolutament vulnerables a l'errada. Les conseqüències cal que siguin acceptades i cal que, des de la capacitat d'acceptar els errors, es prenguin les responsbilitats adients per redreçar el rumb.

Tot això se m'apareix quan finalment he entès la grandesa d'haver estat criat per dos botiguers. No és la capacitat de vendre (ja siguin brases, foc o fum) el que em van deixar en herència, sinó la força que dóna no eximir-me de les responsabilitats i fer-ne un repte personal i una obligació constant de rendiment de comptes. Mentre tingui això a les meves mans tindrà sentit seguir; quan perdi aquesta capacitat, millor entomar noves responsabilitats i nous reptes i desitjar molt bona sort als companys que deixaré. Ara com ara... l'anàlisi permet ser optimistes, però la guàrdia és ben alta.

IX Col·loqui Internacional Verdaguer

Folgueroles, 8 de Novembre de 2014

És per a mi un immens privilegi representar institucionalment la Universitat de Vic - Universitat Central de Catalunya en aquest acte de cloenda del IX Col·loqui Internacional Verdaguer i saludar-vos en nom del rector.

Aquest privilegi té a veure només formalment amb el càrrec que temporalment exerceixo, però més enllà d'aquesta circumstància (tan fàcilment corregible), estic content de poder compartir una estona amb persones que han dedicat una gran part del seu temps a quelcom meravellós i en perill d'extinció: llegir, investigar i configurar el seu propi esperit crític a partir de tot allò que absorbeixen i que duen acumulat a la seva motxilla.

Permeteu-me explicar millor a què em refereixo amb aquest privilegi. D'entrada, com a investigador en ciències bàsiques, compartir unes hores amb altres investigadors del camp de les humanitats no em suposa un repte, sino un immens gaudi. Malauradament som en una societat on les oportunitats perquè les diferents disciplines del coneixement es trobin són limitades. El món que entre tots hem creat té una activitat tan frenètica que destorba qualsevol oportunitat de sortir del camí que un s'ha marcat. D'altra banda tots necessitem expandir la nostra base de coneixement perquè és el què ens confereix la nostra condició humana. El corporativisme mal entès no ajuda gens en aquesta gran lluita entre l'amplitut dels horitzons i la necessitat d'aprofundir en les nostres reflexions. Molts més cops, però, el problema es restringeix a una ferotge lluita entre l'empenta que ens fa sortir al carrer a explorar i la mandra que ens fa estar tranquils i calents al jaç. De vegades, trobar-nos i compartir experiències i passions fa que com a comunitat científica poguem alimentar els nostres propis objectius. És així com trobem forces per avançar en la simbiosi entre el què sentim d'altres i el què hem après per nosaltres mateixos. Un simposi com aquest partia amb aquest objectiu de base, però segur que ha anat més enllà en la seva ambició.

Tornant al meu camp del coneixement, la biologia molecular, tan llunyà del vostre en aparença, des de fa un temps els científics han constatat que la comprensió dels maons que constitueixen la vida no és capaç d'explicar-la en el seu conjunt. S'ha entès que hi ha quelcom més, quelcom que excedeix els fragments bàsics, una sèrie de propietats emergents que es generen a partir de la convergència de molts factors en un temps i un espai determinats. Els congressos del meu ram poden ser avorrits fins que irromp algú amb una visió holística, que estudia el desenvolupament dels teixits i òrgans, l'evolució humana o les capacitats cognitives del cervell. En aquells moments es genera una espurna als ulls dels assistents, que comencen a establir relacions i connexions entre els fragments dispersos que duen dins la seva pròpia motxilla.

Aquests dies, si em cal jutjar pels títols de les ponències que s'han presentat en aquest simposi, un munt de visions parcials sobre la història i la literatura d'un període s'han posat damunt la taula. I no parlem d'un període qualsevol, sino del què ha establert la base d'una societat serena, viva, ambiciosa, racional i arrauxada a parts iguals. D'alguna manera, aquelles visions parcials suposen peces d'un puzzle gegant que ens permet comprendre què hem estat i què som, i ens hauria de dur cap a projectar què volem ser en el futur. Per tal que d'aquests fragments dispersos es pugui construir un coneixement sòlid però no monolític, crític i no excloient, cal veure el tot com molt més que les seves parts. Estic convençut que el vostre simposi ha estat això: un àmbit de descobriment de realitats globals a partir de les petites i no tan petites peces treballades per cadascú de vosaltres.

Un simposi és també un bon moment per separar el gra de la palla. Ja el 1930, l'Aldous Huxley deia coses com

"La lectura de diaris, revistes o ficció és el nostre opi i la nostra anestèssia universals. No llegim per estimular-nos a pensar, sinó per prevenir el pensament; no per a enriquir les nostres ànimes, sinó per matar el temps i distraure la percepció; no per a estar completament vius, sinó amb la finalitat de romandre menys vitalment conscients de la realitat que ens envolta"

Si l'autor d'"Un món feliç" hagués vist el món tecnològic d'avui i l'accés massiu i acrític a tota la informació del què disposem actualment hauria tingut un cobriment de cor. Però tenir com a objectiu en un simposi l'anàlisi profunda de la realitat i el mite del conflicte del 1714 i les seves conseqüències en la Renaixença cultural de la nostra nació ajuda a separar el soroll de l'essència, i consolida les bases per poder discernir el motor que ha mantingut viu aquest petit racó de món.

Finalment, que un simposi com aquest sigui organitzat des de fa anys per la universitat tècnicament més jove del sistema i enguany coincideixi amb les vigílies d'una data que estudiaran els erudits del futur, no deixa de ser un fet significatiu. La supressió dels estudis generals de diverses ciutats catalanes després de la desfeta del 1714 va suposar un sotrac a la generació del coneixement al nostre país en un segle en què la humanitat va decidir posar la raó al seu servei mentre el nostre poble tot just es mirava de recuperar. D'aquell sotrac, aquest poble tossut se n'ha recuperat lentament però sense aturador. La industrialització per una banda i la cultura per una altra, van servir per reposicionar Catalunya al món durant el segle de Verdaguer. El retrobament de la nostra consciència de nació i de la nostra identitat com a poble, extrany, divers, i de vegades brut i rastrer, com deia aquell, és com el fenòmen de la vida, o com la generació de l'esperit crític després d'un simposi: una propietat emergent, i els què des de fora vulguin mirar de comprendre-la disseccionant i de vegades atacant les seves peces individuals, a tot estirar arribaran a poder fer-ne un croquis detallat i preciosista o bé escantellar-ne un bocí, però mai copsaran la immensitat del seu art sublim i imperfecte.

Em resta agrair la col·laboració del Departament de Cultura, la Fundació Jacint Verdaguer, l'Ajuntament de Folgueroles, la Fundació Antiga Caixa Manlleu i el Museu Nacional d'Art de Catalunya en l'organització d'aquest IXè Simposi. Sense sinergies no és possible avançar.

En nom de la Universitat de Vic - Universitat Central de Catalunya, us dóno les gràcies per haver participat en aquest debat, dessitjo que us hagi servit per reomplir la vostra motxilla de noves idees i projectes i us convido a participar amb nosaltres en els què hauran de venir.

Moltes gràcies

En motiu del teu treball de recerca de batxillerat: SIGUES!

Carta adreçada a l'A, enguany que has de desenvolupar el teu treball de recerca de batxillerat. 

(...)

No puc deixar d’insistir en recordar-te que un treball de recerca no s’improvisa i que cal molta feina de preparació, planificació, execució, anàlisi... Les etapes que jo entenc que ha de tenir un treball de recerca segueixen un cartesià fil conductor ben simple:

1) anàlisi dels antecedents: l’objectiu inicial i gairebé el fonamental és trobar una bona pregunta. Pot sorgir d’una intuïció, d'una observació, d’una conversa, de la lectura inicial d’alguns documents…. A partir d’aquí es genera interès per explorar un àmbit del coneixement. És obvi que cal aprofundir molt un cop identificat un problema, i de les primeres lectures n’acaben sorgint altres i noves fonts d’informació caldrà que siguin consultades. Aquesta primera fase de documentació pot ser tan llarga com vulguis (jo porto 45 anys fent-la;-) però tu l’has d’acotar a unes setmanes i marcar-te com a objectiu llegir un nombre "suficient" d'articles o debatre amb un nombre acotat de persones que et facin tenir una visió prou acurada de la magnitud i dels detalls del problema. Una idea pot sorgir de qualevol moment d'inspiració i de qualsevol lectura superficial o observació d'un fenòmen. Però no es pot aconseguir tenir-la ben definida sense dedicar moltes hores a la seva anàlisi profunda a partir de molta lectura i consulta!

2) hipòtesi: un cop tens ben acotat el problema planteges una solució possible. Aquest és un dels moments més engrescadors del procés: “la pregunta la tinc clara i sé que fins ara la gent ha estat treballant en totes aquestes possibles respostes, però... I SI LA COSA ANÉS PER … blah blah blah…”. El procés que es focalitza en un "I SI...” té un punt de màgia i de llançar-se al buit (amb el paracaigudes que ens proveeix haver fet molta lectura abans), i ve seguit de la definició dels

3) objectius: demostrar aquest “I SI…” de la manera més ordenada possible, per tal de poder sortir de tot el procés amb la sensació de què el que s'havia d'explorar s'ha fet bé. Si escau, els objectius s'han de definir ben concrets i han de descriure les diverses fases o parts de l’”I SI…”. Primer faré tal, més tard faré qual, i això em durà a comprovar si la meva hipotesi era correcta.

4) disseny experimental, metodologia i pla de treball. Un cop identificats els objectius cal posar-se a pensar de quina manera els assolirem. En el teu cas, pensa si et caldrà executar programes existents o crear-ne de nous. Caldrà realitzar, potser, experiments de laboratori? o creació d'enquestes qualitatives en un context de ciències socials? caldrà fer anàlisis estadístiques de dades que es troben a alguna banda (públiques o privades…)? De quina manera ho faré, a quin horitzó temporal m'obligo? quins resultats espero obtenir….?

5) execució i resultats. A partir del disseny experimental caldrà executar tot el procés i això em durà a tenir resultats. Quines dades generaré, de quina manera les analitzaré i visualitzaré? Com pretenc demostrar la hipòtesi perseguint els objectius?

6) discussió i conclusions. Hauré fet molta feina i ara tocarà ser capaç de lligar els resultats obtinguts amb la hipòtesi que m’havia plantejat. Són els resultats prou concloents per demostrar-la? M’obren les portes a noves preguntes? A nous experiments que jo o altres hauran de fer en el futur? Què n'he tret de tot plegat? He fet avançar el coneixement? He explorat vies inútils? Com explico els meus errors perquè siguin útils a altres? Un dels problemes que té el sistema que s'han creat els científics és que només es prioritzen els èxits i que donem poc marge a aprendre dels errors. Això pot crear una injustificada frustració, quan en realitat la meravella de fer recerca rau en la construcció de la pregunta, més que no pas en trobar-ne la resposta concloent. Aquest mai ho serà, de concloent. Sempre serà un pas intermedi cap al proper pas intermedi. Som humans quan ens qüestionem, i som purament animals quan només vetllem per satisfer fugisserament la nostra necessitat de reconeixement. Tenint això ben clar esdevenen frívols els intents acadèmics de compartimentalitzar les Ciències apart de les Humanitats: tot parteix del fet (i el plaer) de SER.

Si el teu treball té un vessant més proper a l'enginyeria hauries de modificar una mica (no massa) el plantejament. Diuen que un enginyer es dedica a buscar respostes i que un científic es dedica a formular preguntes. Hi ha una part de raó en aquesta visió, benvolgut A ;-)

Sigui com sigui el que t'ocupi els pensaments durant aquest treball, activa’t i transforma'l en un projecte que et faci estar orgullós de ser tu mateix i de formar part de l'espècie humana!

Qualitat i sistema, en un entorn de centres autònoms

Des de diversos fòrums, inclòs el bloc de Científics per a la Independència, s’està fent una tasca important de divulgació en aquestes dates prèvies a les eleccions del 27S per mostrar el potencial que la recerca duta a terme dins d’una hipotètica república catalana tindria per al país. És ben cert que el sistema català de recerca ha experimentat un creixement exponencial en les dues darreres dècades, fruit de polítiques encertades i agressives de contractació de personal d’excel·lència, entre les quals el programa ICREA exerceix el rol de buc insígnia, i l’aprofitament dels recursos que el nostre entorn ha posat en joc, com el programa Ramón y Cajal de l’estat espanyol o les convocatòries ERC europees. La incorporació al nostre sistema de recerca de persones de gran vàlua ha dut com a conseqüència un augment impressionant de la competitivitat científica del país, i la inèrcia positiva d’aquest procés pot seguir produint més i més resultats de gran qualitat en el futur estat català.

Després de les persones hi ha les infrastructures. Aquestes, en l’àmbit de la recerca, han millorat amb la creació dels centres CERCA, que lideren l’especialització de la recerca catalana, seguint un model que en alguns aspectes recorda els Max Planck alemanys o el CNRS francès. Aquestes elements han constituït un teixit d’excel·lència en la recerca produïda a Catalunya i han estat fonamentals per a assolir un nivell de reconeixement internacional impensable en els ’90, moment en que jo començava la meva tesi doctoral. Aquest sistema ha estat omplenat per una fracció molt elevada d’investigadors provinents de la resta del món, inclosos una bona part de recercaires d’altres regions de l’estat espanyol.

No obstant aquestes bones notícies i millors perspectives, cal no perdre de vista dos errors claus en els quals aquest nou estat no haurà d’incòrrer.

El primer d’ells és no continuar establint l’inadmissible salt actual entre la recerca i el sector productiu. La innovació i l’emprenedoria, però sobretot la concurrència de coneixement entre la universitat i l’empresa no poden ser tractats com a simples afegitós al nou projecte nacional. Han de ser tractors de l’economia del país, i els pilars on es consolidi la creació d’una estructura sòlida que ens pugui garantir un futur com a nació. La xarxa de centres TECNIO, que recentment ha patit un encoratjador trasbals amb la concentració d’esforços que estaven dispersos, va en aquesta direcció, però l’escàs finançament que actualment rep respecte el que es destina a la recerca fonamental no té cap sentit a un país que vol ser. De forma anàloga, la relació del món del coneixement universitari i de recerca amb la societat en general ha de ser potenciat. I hi ha un element clau en aquesta transformació: la universitat. La universitat no ha de ser explicada a la societat; la universitat ha de ser vista com el que és: el seu motor i la palanca on recolzar-se per a que canvïi.

I això em fa entrar en el segon dels errors que hem d’evitar o, millor dit, en la segona de les greus mancances actuals del nostre sistema que cal corregir. Si volem que aquestes universitats tinguin el seu rol central ens cal abans que res construir un model universitari propi, eliminant tot el llegat que ens ha empetitit. Ens calen universitats autònomes i àgils, que tinguin la transformació de la societat com a objectiu, i no pas la consolidació d’una estructura rígida de professorat autocomplaent. Per a fer-ho, calen uns objectius estratègics clars de país, i calen uns mecanismes de control i auditoria dels centres basats en el rigor d’indicadors tan diversos com complets. Calen, doncs, contractes programes generals i no adhoc per a cada centre. Cal que els estudiants coneguin amb tot el detall i tota la transparència què els ofereix cada centre, basat en la qualitat de la seva recerca, de la seva docència, de la gestió dels seus recursos, de la seva sostenibilitat, del seu paper dinamitzador de la societat, de la seva internacionalització, etc. Cal que puguin escollir en base a la qualitat contrastada i a l’absoluta transparència, i no a la percepció. Cal que els estudiants disposin d’un model de beques d’accés a les universitats modern i eficient, però sobretot radicalment just. Cal conèixer amb precisió, i premiar quan escaigui!, els resultats dels centres, tant en termes absoluts com en termes relatius. Cal valoritzar les aportacions del professorat més valuós, i que aquest sigui el referent racional i ètic de la societat, en totes les disciplines. Cal eliminar catedràtics que vagaregen pels passadissos i personal precaritzat. Cal valoritzar la professió de Professor, en majúscules! Cal mostrar que sense la base de la generació i transmissió del coneixement, la universitat, hi ha el no res.

Sovint els qui postulen que cal concentrar recursos per trobar l’excel·lència i que, en tot cas, cal establir mecanismes de solidaritat amb les regions o comarques més desafavorides per poder tenir les quotes territorials endreçades no s’adonen que, al final del dia, el talent crida talent, i que convé establir mecanismes d’avaluació coherent i gens corporativa que valori què aporta cada element del sistema i donar-li el pes que convé.

Més enllà de centres de primera i de tercera, convé establir una xarxa homogènia en qualitat i, en tot cas, heterogènia en grandària. Barcelona com a pol atractor de primer nivell no ha d’amagar que la feina ben feta es pot desenvolupar a tot arreu. Només calen bons criteris d’avaluació integrada de la qualitat i un concepte de país. Ens en podem sortir molt ben parats si som capaços de construir-lo.

Inauguració del "XVIII Coloquio de Historia de la Enseñanza"

Avui he tingut l'immens honor de presentar el XVIII Coloquio de Historia de la Educación. Per a algú com jo, a qui la vida en el seu joc aleatori ha deixat caure al costat de la ciència, transgredir els límits d'allò que es suposa que és el nostre àmbit de coneixement és una experiència similar a la d'un indi ianomani al bell mig de la ciutat de Sao Paulo o la d'un broker de la City mirant de cercar aigua al desert de Namíbia. En aquest exercici, gairebé iniciàtic, he pogut gaudir de manera intensa de l'excelsa conferència inaugural del Dr. Conrad Vilanou, qui ens ha dissertat sobre la influència de l'estètica en la concepció de l'educació del segle XX i anteriors. Ens ha relacionat Balmes, Zweig, Maurois, Machado, Montaigne o, sobretot, Goethe entre molts altres però també Miró, Kandinski o Klee amb els seus propis records nostàlgics d'El món d'ahir, i ens els ha encarat a la mort de les humanitats a la que s'enfronta el món d'avui, que ha definit com postmodern, posthumanista i postorgànic (això darrer encara ho haig de pair). Del pessimisme n'ha tret una erudita lliçó d'humanisme i el públic s'ha pogut arraulir còmodament a les seves cadires de l'aula magna de la UVIC-UCC per aprofundir en les lectures passades del nostre ponent sense que l'importés el marc espaial ni temporal, talment com un Darrell Standing qualsevol sortint de la seva cel·la de San Quintín per reviure vides passades. 

La meva ingènua presentació del coloquio en representació de la UVIC-UCC uns minuts abans ha quedat afortunadament eclipsada per la magnífica ponència del Dr. Vilanou. Tot i així, i en benefici de futurs patidors de les meves presentacions, la transcric per assegurar que no podré repetir-me (massa) en el futur:

"Apreciados Presidente de la Societat d’Història de l’Educació dels Països de Llengua Catalana y Presidenta de la Sociedad Española de Historia de la Educación. Apreciado Decano de la Facultad de Educación, Traducción y Ciencias Humanas de la Universitat de Vic –Universitat Central de Catalunya. Compañeros, colegas. Bienvenidos a nuestra universidad, que gratamente os acoge en este XVIII Coloquio de Historia de la Educación.

Este coloquio es posible gracias a la colaboración del Centre d’Arts Contemporànies de Vic, el Museu Universitari Virtual de Pedagogia, y el Centre d’Innovació i formació en Educació de la UVIC-UCC. Además, el coloquio ha podido contar con el impulso, el entusiasmo y la implicación de los miembros del Grup de Recerca Educativa de la Universitat de Vic (GREUV), así como con los demás miembros del comité científico y del comité organizador.

Me complace ver que en un momento en el que parece que las tecnologías ocupen el espacio de discusión en todos los ámbitos del saber, este congreso apuesta en esta edición por profundizar en el papel de las humanidades en la educación, y en especial el de la literatura y el arte. Sin ser ningún experto en el tema, sí que como ciudadano constato cuán extendida está la visión de que la educación debe centrarse en las capacidades técnicas más que en el desarrollo intelectual, y dicho desarrollo se considera restringido a ámbitos organizativos residuales como cátedras o departamentos escondidos en nuestro sistema educativo que poco tienen que ver con la evolución natural de la sociedad.

En paralelo, curiosamente, esta sociedad reclama cada vez más mayor protagonismo en la toma de decisiones.  Ejemplos como el congreso de Economía Feminista que tuvo su sede en esta universidad la semana pasada, con una importante aportación de problemáticas y sobretodo soluciones desde la sociedad civil, nos confirman que el progresivo abandono de las humanidades como eje vertebrador de unas sociedades más equitativas no está justificado. Las humanidades en educación deben retomar su papel central, seguramente adaptadas a los cambios de la sociedad, pero liderando la formación de hombres y mujeres libres y con pensamiento crítico que les coloque por encima de las fluctuaciones del mercado y los avances constantes y abrumadores de la ciencia y la tecnología.

Las humanidades dignifican lo humano y la educación pretende formar seres humanos integrales. Por ello la discusión no se debe ceñir a qué porcentaje horario hay que destinar a las humanidades en la enseñanza sino al hecho que las humanidades deben ser la base de la propia enseñanza. No formamos técnicos deshumanizados, sino Personas, ante todo esto, que adquieren conocimientos que les pueden ser de utilidad en el futuro. Para formar personas no es suficiente con proveer contenidos, necesitamos tener presente el continente.

Reivindicar el papel de las humanidades debe hacerse desde la reflexión y el debate, y este coloquio sin duda favorecerá esta labor. Sólo así podremos transcender de la discusión de presupuestos, horarios, títulos de asignaturas y materias o estructuras académicas. Las humanidades lo impregnan todo, pues es en el mundo educativo como un todo en el que perseguimos esta integridad de las personas que formamos. Soy consciente de que no corren tiempos demasiado felices para la enseñanza de las humanidades. Se valoran como existentes a priori, con suerte, o bien simplemente accesorias. De algún modo hablamos del sujeto como caja abierta a rellenar de conocimientos durante toda su trayectoria educativa, con el fin de colocarlo en un mercado que lo clasifique de forma natural a partir de la capacidad de haber incorporado dichos conocimientos. Crear sujetos programados para la supervivencia, más allá de la cooperación o, como mucho, sujetos que usan las técnicas relacionales como meras herramientas de mejora laboral.  No sin cierta tristeza oímos cada vez más que a las personas se las contrata por sus aptitudes, y se las despide por sus actitudes. Parece que todo objetivo de la educación deba ser dar herramientas de supervivencia en el mercado del trabajo. En contraposición, la lógica nos habla de que debemos pensar el individuo como parte del colectivo, y para él la educación en humanidades supone una inyección de compromiso con el planeta.

Por otro lado, desde el vice-rectorado de Investigación, la UVIC-UCC muestra un férreo compromiso con el desarrollo del estudio humanístico. Así, más allá del número creciente de grupos de investigación consolidados en el ámbito de esta universidad, está en debate la creación de un centro de investigación en humanidades que englobe las iniciativas de estos grupos y de cátedras diversas. Espero que en pocos meses podamos dar un impulso definitivo a esta preciosa inciativa en la que el decano Joan Soler tiene un peso relevante. La Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya está en pleno proceso de eclosión, y en su ambición por convertirse en una estructura referente del pensamiento crítico e informado en el país tiene sus puertas abiertas a la colaboración estatal e internacional, también en el campo de la historia de la educación.

Estoy seguro que este coloquio despertará muchas inquietudes intelectuales y sociales entre los participantes, y sólo espero que seáis proactivos en la diseminación de vuestros debates y conclusiones. Y si para ello hay que usar la tecnología (léase redes sociales), bienvenida sea!

Os deseo un tiempo de reflexión profundo y que el Coloquio ayude a repensar las estrategias educativas a partir del conocimiento de su historia. Bienvenidos a Vic y que disfrutéis de estos días de frescor primaveral."