A l'entorn laboral, i la universitat n'és un bon exemple, rebre un encàrrec no és el mateix que fer-se càrrec de quelcom. La comoditat del PDI o PAS que es sap superior a qualsevol injerència externa contrasta amb la presa de consciència del PDI o PAS que entoma els reptes i se'n fa responsable davant la resta de companys. Decidir pot ser frustrant si no hi ha seguiment per part dels executors de la decisió, però sentir-se nul ho és encara més. Tots dos models podrien veure's com verticals, però òbviament el primer és de dalt a baix i el segon de baix a dalt. I les organitzacions NOMÉS funcionen quan hi ha una bona sintonia enre ambdues forces, la que mira cap avall i la que ho fa cap a dalt., que altrament es poden veure com interessadament contraposades. Algú ha de marcar objectius i fites globals, però és el PDI i PAS qui ha d'acceptar el repte i, encara millor, proposar-ne de nous. L'acció directiva a la universitat només funciona quan hi ha respecte des de l'alçada per la feina del dia a dia i des de la base per la dificultat diària de presa de decisions dels qui ocupen càrrecs. Una sense l'altra és sinònim de fracàs, bé perquè genera frustració en els que prenen decisions sense ser escoltats, bé perquè genera rebuig entre els receptors d'ordres i instruccions no sempre ponderades ni ben orientades. Les organitzacions necessiten sintonia i aquesta succeeix quan les peces de l'engranatge entomen responsabilitats alhora que se senten valorades, a parts iguales i tant cap per amunt com cap per avall.
Dia a dia podem trobar elements discordants en aquesta aproximació, perquè si quelcom caracteritza els que estan en el deure d'exigir responsabilitats i els que estan en el dret d'agafar-les (sí, no m'he equivocat en els substantius) és la seva Humanitat, que els fa absolutament vulnerables a l'errada. Les conseqüències cal que siguin acceptades i cal que, des de la capacitat d'acceptar els errors, es prenguin les responsbilitats adients per redreçar el rumb.
Tot això se m'apareix quan finalment he entès la grandesa d'haver estat criat per dos botiguers. No és la capacitat de vendre (ja siguin brases, foc o fum) el que em van deixar en herència, sinó la força que dóna no eximir-me de les responsabilitats i fer-ne un repte personal i una obligació constant de rendiment de comptes. Mentre tingui això a les meves mans tindrà sentit seguir; quan perdi aquesta capacitat, millor entomar noves responsabilitats i nous reptes i desitjar molt bona sort als companys que deixaré. Ara com ara... l'anàlisi permet ser optimistes, però la guàrdia és ben alta.
