Folgueroles, 8 de Novembre de 2014
És per a mi un immens privilegi
representar institucionalment la Universitat de Vic - Universitat Central de
Catalunya en aquest acte de cloenda del IX Col·loqui Internacional Verdaguer i
saludar-vos en nom del rector.
Aquest privilegi té a veure només
formalment amb el càrrec que temporalment exerceixo, però més enllà d'aquesta
circumstància (tan fàcilment corregible), estic content de poder compartir una
estona amb persones que han dedicat una gran part del seu temps a quelcom
meravellós i en perill d'extinció: llegir, investigar i configurar el seu propi
esperit crític a partir de tot allò que absorbeixen i que duen acumulat a la
seva motxilla.
Permeteu-me explicar millor a què em
refereixo amb aquest privilegi. D'entrada, com a investigador en ciències
bàsiques, compartir unes hores amb altres investigadors del camp de les humanitats
no em suposa un repte, sino un immens gaudi. Malauradament som en una societat
on les oportunitats perquè les diferents disciplines del coneixement es trobin
són limitades. El món que entre tots hem creat té una activitat tan frenètica
que destorba qualsevol oportunitat de sortir del camí que un s'ha marcat.
D'altra banda tots necessitem expandir la nostra base de coneixement perquè és
el què ens confereix la nostra condició humana. El corporativisme mal entès no
ajuda gens en aquesta gran lluita entre l'amplitut dels horitzons i la necessitat
d'aprofundir en les nostres reflexions. Molts més cops, però, el problema es
restringeix a una ferotge lluita entre l'empenta que ens fa sortir al carrer a
explorar i la mandra que ens fa estar tranquils i calents al jaç. De vegades,
trobar-nos i compartir experiències i passions fa que com a comunitat
científica poguem alimentar els nostres propis objectius. És així com trobem
forces per avançar en la simbiosi entre el què sentim d'altres i el què hem
après per nosaltres mateixos. Un simposi com aquest partia amb aquest objectiu
de base, però segur que ha anat més enllà en la seva ambició.
Tornant al meu camp del coneixement,
la biologia molecular, tan llunyà del vostre en aparença, des de fa un temps
els científics han constatat que la comprensió dels maons que constitueixen la
vida no és capaç d'explicar-la en el seu conjunt. S'ha entès que hi ha quelcom
més, quelcom que excedeix els fragments bàsics, una sèrie de propietats
emergents que es generen a partir de la convergència de molts factors en un
temps i un espai determinats. Els congressos del meu ram poden ser avorrits
fins que irromp algú amb una visió holística, que estudia el desenvolupament
dels teixits i òrgans, l'evolució humana o les capacitats cognitives del cervell.
En aquells moments es genera una espurna als ulls dels assistents, que comencen
a establir relacions i connexions entre els fragments dispersos que duen dins
la seva pròpia motxilla.
Aquests dies, si em cal jutjar pels
títols de les ponències que s'han presentat en aquest simposi, un munt de
visions parcials sobre la història i la literatura d'un període s'han posat
damunt la taula. I no parlem d'un període qualsevol, sino del què ha establert
la base d'una societat serena, viva, ambiciosa, racional i arrauxada a parts
iguals. D'alguna manera, aquelles visions parcials suposen peces d'un puzzle
gegant que ens permet comprendre què hem estat i què som, i ens hauria de dur
cap a projectar què volem ser en el futur. Per tal que d'aquests fragments
dispersos es pugui construir un coneixement sòlid però no monolític, crític i
no excloient, cal veure el tot com molt més que les seves parts. Estic
convençut que el vostre simposi ha estat això: un àmbit de descobriment de
realitats globals a partir de les petites i no tan petites peces treballades
per cadascú de vosaltres.
Un simposi és també un bon moment
per separar el gra de la palla. Ja el 1930, l'Aldous Huxley deia coses com
"La lectura de diaris, revistes
o ficció és el nostre opi i la nostra anestèssia universals. No llegim per
estimular-nos a pensar, sinó per prevenir el pensament; no per a enriquir les
nostres ànimes, sinó per matar el temps i distraure la percepció; no per a
estar completament vius, sinó amb la finalitat de romandre menys vitalment
conscients de la realitat que ens envolta"
Si l'autor d'"Un món feliç"
hagués vist el món tecnològic d'avui i l'accés massiu i acrític a tota la
informació del què disposem actualment hauria tingut un cobriment de cor. Però
tenir com a objectiu en un simposi l'anàlisi profunda de la realitat i el mite
del conflicte del 1714 i les seves conseqüències en la Renaixença cultural de
la nostra nació ajuda a separar el soroll de l'essència, i consolida les bases
per poder discernir el motor que ha mantingut viu aquest petit racó de món.
Finalment, que un simposi com aquest
sigui organitzat des de fa anys per la universitat tècnicament més jove del
sistema i enguany coincideixi amb les vigílies d'una data que estudiaran els
erudits del futur, no deixa de ser un fet significatiu. La supressió dels
estudis generals de diverses ciutats catalanes després de la desfeta del 1714 va
suposar un sotrac a la generació del coneixement al nostre país en un segle en
què la humanitat va decidir posar la raó al seu servei mentre el nostre poble
tot just es mirava de recuperar. D'aquell sotrac, aquest poble tossut se n'ha
recuperat lentament però sense aturador. La industrialització per una banda i
la cultura per una altra, van servir per reposicionar Catalunya al món durant
el segle de Verdaguer. El retrobament de la nostra consciència de nació i de la
nostra identitat com a poble, extrany, divers, i de vegades brut i rastrer, com
deia aquell, és com el fenòmen de la vida, o com la generació de l'esperit crític
després d'un simposi: una propietat emergent, i els què des de fora vulguin
mirar de comprendre-la disseccionant i de vegades atacant les seves peces
individuals, a tot estirar arribaran a poder fer-ne un croquis detallat i
preciosista o bé escantellar-ne un bocí, però mai copsaran la immensitat del
seu art sublim i imperfecte.
Em resta agrair la col·laboració del
Departament de Cultura, la Fundació Jacint Verdaguer, l'Ajuntament de Folgueroles,
la Fundació Antiga Caixa Manlleu i el Museu Nacional d'Art de Catalunya en
l'organització d'aquest IXè Simposi. Sense sinergies no és possible avançar.
En nom de la Universitat de Vic -
Universitat Central de Catalunya, us dóno les gràcies per haver participat en
aquest debat, dessitjo que us hagi servit per reomplir la vostra motxilla de
noves idees i projectes i us convido a participar amb nosaltres en els què
hauran de venir.
Moltes gràcies
