sobre "accountability" i "responsability"

Una de les parelles de termes més calents de la literatura d'usar i llençar actual en el món del lideratge és la formada per "accountability" i "responsability". Són dos termes que en català tenen subtils diferències, tot i que sobre el paper es podrien valorar, ambdós, com a "responsabilitat". Si filem prim, però, i com ens explica molt bé aquesta entrada, cada terme té un subtil encís. En un cas, responsability, ens refereim a adjudicar a algú un rol que ha d'acomplir, mentre que en l'altre, accountability, parlem de com aquest col·laborador pren aquesta responsabilitat i se la fa seva, o bé ell mateix la presenta a qui, sobre el paper, lidera l'empresa. I no, no és el mateix rebre que prendre.

A l'entorn laboral, i la universitat n'és un bon exemple, rebre un encàrrec no és el mateix que fer-se càrrec de quelcom. La comoditat del PDI o PAS que es sap superior a qualsevol injerència externa contrasta amb la presa de consciència del PDI o PAS que entoma els reptes i se'n fa responsable davant la resta de companys. Decidir pot ser frustrant si no hi ha seguiment per part dels executors de la decisió, però sentir-se nul ho és encara més. Tots dos models podrien veure's com verticals, però òbviament el primer és de dalt a baix i el segon de baix a dalt. I les organitzacions NOMÉS funcionen quan hi ha una bona sintonia enre ambdues forces, la que mira cap avall i la que ho fa cap a dalt., que altrament es poden veure com interessadament contraposades. Algú ha de marcar objectius i fites globals, però és el PDI i PAS qui ha d'acceptar el repte i, encara millor, proposar-ne de nous. L'acció directiva a la universitat només funciona quan hi ha respecte des de l'alçada per la feina del dia a dia i des de la base per la dificultat diària de presa de decisions dels qui ocupen càrrecs. Una sense l'altra és sinònim de fracàs, bé perquè genera frustració en els que prenen decisions sense ser escoltats, bé perquè genera rebuig entre els receptors d'ordres i instruccions no sempre ponderades ni ben orientades. Les organitzacions necessiten sintonia i aquesta succeeix quan les peces de l'engranatge entomen responsabilitats alhora que se senten valorades, a parts iguales i tant cap per amunt com cap per avall.

Dia a dia podem trobar elements discordants en aquesta aproximació, perquè si quelcom caracteritza els que estan en el deure d'exigir responsabilitats i els que estan en el dret d'agafar-les (sí, no m'he equivocat en els substantius) és la seva Humanitat, que els fa absolutament vulnerables a l'errada. Les conseqüències cal que siguin acceptades i cal que, des de la capacitat d'acceptar els errors, es prenguin les responsbilitats adients per redreçar el rumb.

Tot això se m'apareix quan finalment he entès la grandesa d'haver estat criat per dos botiguers. No és la capacitat de vendre (ja siguin brases, foc o fum) el que em van deixar en herència, sinó la força que dóna no eximir-me de les responsabilitats i fer-ne un repte personal i una obligació constant de rendiment de comptes. Mentre tingui això a les meves mans tindrà sentit seguir; quan perdi aquesta capacitat, millor entomar noves responsabilitats i nous reptes i desitjar molt bona sort als companys que deixaré. Ara com ara... l'anàlisi permet ser optimistes, però la guàrdia és ben alta.

IX Col·loqui Internacional Verdaguer

Folgueroles, 8 de Novembre de 2014

És per a mi un immens privilegi representar institucionalment la Universitat de Vic - Universitat Central de Catalunya en aquest acte de cloenda del IX Col·loqui Internacional Verdaguer i saludar-vos en nom del rector.

Aquest privilegi té a veure només formalment amb el càrrec que temporalment exerceixo, però més enllà d'aquesta circumstància (tan fàcilment corregible), estic content de poder compartir una estona amb persones que han dedicat una gran part del seu temps a quelcom meravellós i en perill d'extinció: llegir, investigar i configurar el seu propi esperit crític a partir de tot allò que absorbeixen i que duen acumulat a la seva motxilla.

Permeteu-me explicar millor a què em refereixo amb aquest privilegi. D'entrada, com a investigador en ciències bàsiques, compartir unes hores amb altres investigadors del camp de les humanitats no em suposa un repte, sino un immens gaudi. Malauradament som en una societat on les oportunitats perquè les diferents disciplines del coneixement es trobin són limitades. El món que entre tots hem creat té una activitat tan frenètica que destorba qualsevol oportunitat de sortir del camí que un s'ha marcat. D'altra banda tots necessitem expandir la nostra base de coneixement perquè és el què ens confereix la nostra condició humana. El corporativisme mal entès no ajuda gens en aquesta gran lluita entre l'amplitut dels horitzons i la necessitat d'aprofundir en les nostres reflexions. Molts més cops, però, el problema es restringeix a una ferotge lluita entre l'empenta que ens fa sortir al carrer a explorar i la mandra que ens fa estar tranquils i calents al jaç. De vegades, trobar-nos i compartir experiències i passions fa que com a comunitat científica poguem alimentar els nostres propis objectius. És així com trobem forces per avançar en la simbiosi entre el què sentim d'altres i el què hem après per nosaltres mateixos. Un simposi com aquest partia amb aquest objectiu de base, però segur que ha anat més enllà en la seva ambició.

Tornant al meu camp del coneixement, la biologia molecular, tan llunyà del vostre en aparença, des de fa un temps els científics han constatat que la comprensió dels maons que constitueixen la vida no és capaç d'explicar-la en el seu conjunt. S'ha entès que hi ha quelcom més, quelcom que excedeix els fragments bàsics, una sèrie de propietats emergents que es generen a partir de la convergència de molts factors en un temps i un espai determinats. Els congressos del meu ram poden ser avorrits fins que irromp algú amb una visió holística, que estudia el desenvolupament dels teixits i òrgans, l'evolució humana o les capacitats cognitives del cervell. En aquells moments es genera una espurna als ulls dels assistents, que comencen a establir relacions i connexions entre els fragments dispersos que duen dins la seva pròpia motxilla.

Aquests dies, si em cal jutjar pels títols de les ponències que s'han presentat en aquest simposi, un munt de visions parcials sobre la història i la literatura d'un període s'han posat damunt la taula. I no parlem d'un període qualsevol, sino del què ha establert la base d'una societat serena, viva, ambiciosa, racional i arrauxada a parts iguals. D'alguna manera, aquelles visions parcials suposen peces d'un puzzle gegant que ens permet comprendre què hem estat i què som, i ens hauria de dur cap a projectar què volem ser en el futur. Per tal que d'aquests fragments dispersos es pugui construir un coneixement sòlid però no monolític, crític i no excloient, cal veure el tot com molt més que les seves parts. Estic convençut que el vostre simposi ha estat això: un àmbit de descobriment de realitats globals a partir de les petites i no tan petites peces treballades per cadascú de vosaltres.

Un simposi és també un bon moment per separar el gra de la palla. Ja el 1930, l'Aldous Huxley deia coses com

"La lectura de diaris, revistes o ficció és el nostre opi i la nostra anestèssia universals. No llegim per estimular-nos a pensar, sinó per prevenir el pensament; no per a enriquir les nostres ànimes, sinó per matar el temps i distraure la percepció; no per a estar completament vius, sinó amb la finalitat de romandre menys vitalment conscients de la realitat que ens envolta"

Si l'autor d'"Un món feliç" hagués vist el món tecnològic d'avui i l'accés massiu i acrític a tota la informació del què disposem actualment hauria tingut un cobriment de cor. Però tenir com a objectiu en un simposi l'anàlisi profunda de la realitat i el mite del conflicte del 1714 i les seves conseqüències en la Renaixença cultural de la nostra nació ajuda a separar el soroll de l'essència, i consolida les bases per poder discernir el motor que ha mantingut viu aquest petit racó de món.

Finalment, que un simposi com aquest sigui organitzat des de fa anys per la universitat tècnicament més jove del sistema i enguany coincideixi amb les vigílies d'una data que estudiaran els erudits del futur, no deixa de ser un fet significatiu. La supressió dels estudis generals de diverses ciutats catalanes després de la desfeta del 1714 va suposar un sotrac a la generació del coneixement al nostre país en un segle en què la humanitat va decidir posar la raó al seu servei mentre el nostre poble tot just es mirava de recuperar. D'aquell sotrac, aquest poble tossut se n'ha recuperat lentament però sense aturador. La industrialització per una banda i la cultura per una altra, van servir per reposicionar Catalunya al món durant el segle de Verdaguer. El retrobament de la nostra consciència de nació i de la nostra identitat com a poble, extrany, divers, i de vegades brut i rastrer, com deia aquell, és com el fenòmen de la vida, o com la generació de l'esperit crític després d'un simposi: una propietat emergent, i els què des de fora vulguin mirar de comprendre-la disseccionant i de vegades atacant les seves peces individuals, a tot estirar arribaran a poder fer-ne un croquis detallat i preciosista o bé escantellar-ne un bocí, però mai copsaran la immensitat del seu art sublim i imperfecte.

Em resta agrair la col·laboració del Departament de Cultura, la Fundació Jacint Verdaguer, l'Ajuntament de Folgueroles, la Fundació Antiga Caixa Manlleu i el Museu Nacional d'Art de Catalunya en l'organització d'aquest IXè Simposi. Sense sinergies no és possible avançar.

En nom de la Universitat de Vic - Universitat Central de Catalunya, us dóno les gràcies per haver participat en aquest debat, dessitjo que us hagi servit per reomplir la vostra motxilla de noves idees i projectes i us convido a participar amb nosaltres en els què hauran de venir.

Moltes gràcies

En motiu del teu treball de recerca de batxillerat: SIGUES!

Carta adreçada a l'A, enguany que has de desenvolupar el teu treball de recerca de batxillerat. 

(...)

No puc deixar d’insistir en recordar-te que un treball de recerca no s’improvisa i que cal molta feina de preparació, planificació, execució, anàlisi... Les etapes que jo entenc que ha de tenir un treball de recerca segueixen un cartesià fil conductor ben simple:

1) anàlisi dels antecedents: l’objectiu inicial i gairebé el fonamental és trobar una bona pregunta. Pot sorgir d’una intuïció, d'una observació, d’una conversa, de la lectura inicial d’alguns documents…. A partir d’aquí es genera interès per explorar un àmbit del coneixement. És obvi que cal aprofundir molt un cop identificat un problema, i de les primeres lectures n’acaben sorgint altres i noves fonts d’informació caldrà que siguin consultades. Aquesta primera fase de documentació pot ser tan llarga com vulguis (jo porto 45 anys fent-la;-) però tu l’has d’acotar a unes setmanes i marcar-te com a objectiu llegir un nombre "suficient" d'articles o debatre amb un nombre acotat de persones que et facin tenir una visió prou acurada de la magnitud i dels detalls del problema. Una idea pot sorgir de qualevol moment d'inspiració i de qualsevol lectura superficial o observació d'un fenòmen. Però no es pot aconseguir tenir-la ben definida sense dedicar moltes hores a la seva anàlisi profunda a partir de molta lectura i consulta!

2) hipòtesi: un cop tens ben acotat el problema planteges una solució possible. Aquest és un dels moments més engrescadors del procés: “la pregunta la tinc clara i sé que fins ara la gent ha estat treballant en totes aquestes possibles respostes, però... I SI LA COSA ANÉS PER … blah blah blah…”. El procés que es focalitza en un "I SI...” té un punt de màgia i de llançar-se al buit (amb el paracaigudes que ens proveeix haver fet molta lectura abans), i ve seguit de la definició dels

3) objectius: demostrar aquest “I SI…” de la manera més ordenada possible, per tal de poder sortir de tot el procés amb la sensació de què el que s'havia d'explorar s'ha fet bé. Si escau, els objectius s'han de definir ben concrets i han de descriure les diverses fases o parts de l’”I SI…”. Primer faré tal, més tard faré qual, i això em durà a comprovar si la meva hipotesi era correcta.

4) disseny experimental, metodologia i pla de treball. Un cop identificats els objectius cal posar-se a pensar de quina manera els assolirem. En el teu cas, pensa si et caldrà executar programes existents o crear-ne de nous. Caldrà realitzar, potser, experiments de laboratori? o creació d'enquestes qualitatives en un context de ciències socials? caldrà fer anàlisis estadístiques de dades que es troben a alguna banda (públiques o privades…)? De quina manera ho faré, a quin horitzó temporal m'obligo? quins resultats espero obtenir….?

5) execució i resultats. A partir del disseny experimental caldrà executar tot el procés i això em durà a tenir resultats. Quines dades generaré, de quina manera les analitzaré i visualitzaré? Com pretenc demostrar la hipòtesi perseguint els objectius?

6) discussió i conclusions. Hauré fet molta feina i ara tocarà ser capaç de lligar els resultats obtinguts amb la hipòtesi que m’havia plantejat. Són els resultats prou concloents per demostrar-la? M’obren les portes a noves preguntes? A nous experiments que jo o altres hauran de fer en el futur? Què n'he tret de tot plegat? He fet avançar el coneixement? He explorat vies inútils? Com explico els meus errors perquè siguin útils a altres? Un dels problemes que té el sistema que s'han creat els científics és que només es prioritzen els èxits i que donem poc marge a aprendre dels errors. Això pot crear una injustificada frustració, quan en realitat la meravella de fer recerca rau en la construcció de la pregunta, més que no pas en trobar-ne la resposta concloent. Aquest mai ho serà, de concloent. Sempre serà un pas intermedi cap al proper pas intermedi. Som humans quan ens qüestionem, i som purament animals quan només vetllem per satisfer fugisserament la nostra necessitat de reconeixement. Tenint això ben clar esdevenen frívols els intents acadèmics de compartimentalitzar les Ciències apart de les Humanitats: tot parteix del fet (i el plaer) de SER.

Si el teu treball té un vessant més proper a l'enginyeria hauries de modificar una mica (no massa) el plantejament. Diuen que un enginyer es dedica a buscar respostes i que un científic es dedica a formular preguntes. Hi ha una part de raó en aquesta visió, benvolgut A ;-)

Sigui com sigui el que t'ocupi els pensaments durant aquest treball, activa’t i transforma'l en un projecte que et faci estar orgullós de ser tu mateix i de formar part de l'espècie humana!