Circula per les xarxes socials un dibuix irònic
que compara com de pesats són diversos objectes de l’univers. En la versió del dibuix que m’ha arribat, més
pesat que el sol, una estrella de neutrons i un forat negre hi apareix el
currículum normalitzat.
Per als qui no són membres de la comunitat
universitària o de centres de recerca, això pot semblar una broma marca Sheldon
Cooper, però per als qui sí ho són exemplifica el pes burocràtic que acompanya
totes les nostres accions, i cada cop més. El fet d’avaluar la feina que fa una
universitat, un departament, o un professor o investigador és extremadament
important de cara a la societat, que és qui finalment acaba aportant els
recursos perquè aquestes estructures i persones facin la seva feina. El
problema no és ni tan sols com, sinó, d’entrada, el per a què. En una trobada recent de responsables universitaris organitzada pel Consorci de Serveis
Universitaris de Catalunya, la Universitat de Barcelona i la Universitat Oberta
de Catalunya, experts internacionals han promogut un debat sobre dos
conceptes íntimament enllaçats: l’avaluació de les estructures i els
investigadors i l’impacte social de les institucions a les quals pertanyen. El
problema és polièdric i diversos actors hi prenen part. En un extrem, les
agències d’avaluació, que miren de proposar mètodes objectius d’avaluació dels
resultats de la recerca. A l’altre, una societat que vol entendre com es
genera valor a partir d’aquestes entitats. Al mig, les universitats i centres
de recerca, que idealment persegueix maximitzar la relació entre la seva missió
i l’impacte real que exerceixen en, per a, i amb la societat.
Missió? Sovint
ens costa als propis membres d’aquesta comunitat identificar la missió real de
la nostra institució, i no parlem ja d’identificar clarament els objectius de
la nostra facultat, el nostre departament o fins i tot el nostre grup de
recerca. Entre la creixent burocràcia i la manca d’alineació dels objectius
dels processos avaluadors amb la missió que universitats i centres han de
vetllar per complir, sovint els investigadors han d’orientar la seva carrera
cap a fites que poc corresponen amb el què la societat n’espera. Així, només
poden estar amatents a les convocatòries per aconseguir finançament i
adaptar-s’hi de la millor manera possible, sovint pervertint les raons que van
esperonar la seva carrera. Com recuperar-se d’aquesta creixent divergència?
Alguns centres, universitats i investigadors individuals són valents i proposen
canvis a aquest model. Des de l’allunyament de l’ortodòxia en l’ensenyament o
la divulgació científica fins al retorn de la consideració de la societat com a
grup d’interès (stakeholder) central en tot procés de presa de decisions
intern, d’exemples en trobem a totes les universitats. Malauradament encara no
són suficients perquè la clau de tot plegat, la millora de la governança
d’institucions i centres, incorporant quotes de participació efectiva per part
dels agents socials, és lluny de ser una realitat al sistema català d’universitats
i recerca.
En el cas de les universitats
públiques, els consells socials aporten la veu externa necessària però no
sempre influent, com caldria que fos. En les universitats basades en
fundacions, els corresponents patronats manquen en general de la complicitat i
influència que aquestes mateixes estructures tenen en països del nord d'Europa i Amèrica. Els legítims interessos corporatius de les universitats purament
privades, finalment, no necessàriament han de coincidir, per la lògica de la
seva pròpia natura, amb el que el global de la societat demanda. La influència
de la societat és, doncs, minsa en universitats i centres de recerca, i per
tant aquests es veuen abocats massa sovint a tancar-se en ells mateixos
tractant de superar processos avaluadors diversos que poc tenen a veure amb el
què la societat espera d’ells, quan no directament veure’s afectats d’un
cofoisme malaltís. En aquest context, les agències d’avaluació, partint de la bona premisa de la necessitat del rendiment de comptes, proposen solucions
massa parcials a les quals s’acaben adaptant departaments, facultats o
investigadors individuals. La solució ha de passar per relacionar mètriques
d’avaluació amb impacte real social, i això només es pot aconseguir per la
participació ferma de la societat en els òrgans de govern de les institucions,
marcant agendes globals i fent seguiment del compliment de la missió que
defineix l’estratègia de la institució, tot exigint-li la màxima transparència
i lleialtat als principis universitaris. De retruc, i més enllà de
consideracions fiscals que fan encara poc atractiva l’activitat de mecenatge,
si les institucions treballen per i amb la societat aquests recursos que ha d'aportar l’entorn arribaran.
Cal, doncs,
replantejar models i maximitzar el seu impacte, tot treient profit de les
capacitats que una gernació d’investigadors han desenvolupat amb gran esforç al
llarg dels darrers anys a l'empara de polítiques de recerca sovint encertades,
però massa cops a la deriva. Cal avaluar, sí, però en base a un impacte
eficient de la recerca en el seu conjunt. Arribats aquí, benvingut el pes de
l’edició de currículums. O no!
